El llarg procés per una rambla recta. Recta referent a què?

7. l’Eixample Gumà

Per començar no tothom de la població pensava que la rambla havia d’arribar a Baix-a-mar per l’indret on avui transcorre. Però anem més enrere encara, de quan encara no es parlava de la rambla. En articles anteriors ja s’ha escrit com en principi la vila va estendre’s pels dos caps, d’est a oest, des de la Geltrú a Cap de Creu. Els pagesos van estendre’s sobretot pel raval que denominaren de Sant Antoni (Cap de Creu), i quan van pensar en dirigir-se en direcció al litoral, van traçar els carrers de Santa Anna i Sant Francesc, que segueixen una direcció, aproximada, de nord-sud, sense passar més enllà del carrer de l’Aigua. Anys després, en una altra tessitura històrica, els comerciants, ultrapassant el carrer Nou i també sense anar més enllà del mateix carrer de l’Aigua, van traçar en direcció a la mar els carrers de Montserrat, Comerç, i Sant Gervasi, que prenen una direcció lleugerament diferent al de Santa Anna, més propera a la línia nord-oest-sud-oest, que és l’actual de la rambla i de les altres vies paral·leles a ella. Tenim doncs dues orientacions diferents per apropant-se a la platja. És interessant de constatar-ho perquè si s’estenia la rambla per on avui ho fa, aquesta desembocaria al lloc actual, que era la pretensió de Gumà; recordem que ell proposava que la rambla acabés enmig del port; i d’on havia d’anar el port ja en tenien una idea, més arrambat al trajo de llevant (Sant Cristòfol) que al trajo de garbí (sant Gervasi). En canvi si la direcció es prenia paral·lela al carrer Santa Anna, aquesta desembocaria aproximadament al què avui és Ribes roges. La qüestió principal, però era que entre aquestes dues vies, el carrer Santa Anna, i el carrer Comerç/Progrés,/Caputxins, aleshores quedava un ample territori amb vinyes, sínies i altres terres de conreu.

De l’orientació d’aquestes dues sortides cap a la mar, la més antiga era la que partia del nucli del raval de sant Antoni, el carrer Santa Anna, i la més nova, las que partia del nucli Comerç/Caputxins. En aquesta doble condició podem llegir quin era el sector econòmic dominant a la vila en els diversos períodes de la seva història antiga. L’orientació més antiga és la del carrer Santa Anna i indica el domini local de l’agricultura, dels pagesos; la segona és la del carrer Comerç i indica que la direcció econòmica (i també política) hauria passat als comerciants (posteriorment industrials). Els pagesos de l’antiga Vilanova de Cubelles, defugint la mar, on no tenien res a guanyar-hi, van expandir-se cap on tenien les seves millors terres, el cantó que donava a Cubelles, tota la fèrtil extensió que s’estén des de la torre d’Enveja (Sant Joan) fins els contraforts de la Collada, la plana que avui, tota edificada, denominem sant Joan en honor del titular de l’ermita del costat de la torre d’Enveja. A l’altre cantó, mirant cap a Ribes, s’estenien les terres de conreu dels geltrunencs, famílies que ben segur i fins ben entrat el segle XVII, per qüestió de coincidència de termes, encara deurien tenir més relació amb els ribetats, que no amb els cubellencs-vilanovins; recordem que els plets entre uns i altres van durar fins ben entrat el segle XVII. Els Geltrunencs, tal com Xavier Garcia en ‘La vida marinera de Vilanova i la Geltrú’, comenta: «la Geltrú, de fet, fou una mena de ‘Ça Llacuna de dalt (1)[...] Un [...] carrer que sembla que té origen mariner és el que porta el títol de Bon aire [...] que antigament era de la Mare de déu del Bon aire, sota l’advocació dels quals es posaven els pescadors». De fet a mi sempre m’ha xocat que els més recòndits carrers de la Geltrú siguin tan semblants als carrerons de l’antiga vila marinera de Sitges, sobretot els carrerons que hi ha entre el Vall del castell, el Mercat vell i el carrer de l’Aigua. Un altre dia, si ens vaga, hem de parlar d’aquesta antiga vila marinera de Sitges, bo i germana de la nostra Geltrú.

Però tornem a la rambla. Aquesta nova via era un projecte del sector dels comerciants, els més interessats, concretament els que estaven especialment interessats en arribar a la mar per aconseguir el port que facilitaria el comerç marítim. Era el somni dels que tenien el seu espai ciutadà entre el carrer Major, la plaça de les Cols i la façana est del temple arxiprestal. Aquest nou espai, obert al litoral (encara que ocupat per sínies i altres conreus), era fora muralla, i es proposava organitzar-lo (urbanitzar-lo diem avui) com aparador de la futura població. Era un espai semblant al que, a patir del la meitat del segle XX es projectaria cap a el sector de ponent entre la Rambla Nova/Samà i la Collada. Perquè la rambla, si us fixeu en el mapa que adjuntem, quedava a llevant i fora de la ciutat nova del segle XIX, la qual tenia el seu centre en la nova plaça de les Cols, seu del mercat. En el curs (la rectilinietat) que calia que prengués la rambla hi jugava un paper principal l’orientació de la nova església de sant Antoni -que aleshores era nova (va construir-se entre 1734 i 1831)-. Si us hi fixeu en el plànol de la ciutat, l’orientació de l’església era la mateixa (molt aproximadament) que la del carrer Santa Anna. La raó d’aquesta orientació era perquè la construcció de l’església de Sant Antoni encara corresponia al vell projecte de la ciutat agrària, la dels pagesos del raval de Sant Antoni. En canvi l’orientació que proposava la nova classe dirigents, la burgesia comercial, havia d’anar paral·lela als ja traçats carrers de la vila dels comerciants, els carrers que s’havien obert en la vella muralla del carrer Nou: el de sant Gervasi, el del Comerç i el de Montserrat. Pel sector local dels negocis, el gran buit que s’obria entre el carrer del Progrés/Caputxins i el carrer Santa Anna i fins a Baix-a-Mar, era contemplat amb la mateixa perspectiva que va ser-ho el sector de Sant Joan, des de la rambla nova fins la Collada, a mitjans del segle XX, El motor d’aquell projecte era el nostre conegut Francesc Gumà, amb altres associats, els quals posseïen propietats i interessos en aquestes terres, i projectes per tirar endavant, perquè en aquest vast espai, va alçar-se la nova ciutat, la d’avui, la que van projectar els comerciants/empresaris del segle XIX.

Gumà, potser amb una visió social i política més enllà de la purament econòmica dels seus amics comerciants i altres hisendats, va endegar un projecte urbanístic d’abast general per a la nova ciutat. D’aquest projecte en queda un gran plànol i el traçat de la gran majoria dels carrers actuals. José Maria Freixas, en el ja comentat ‘Anales de Villanueva y Geltrú’, ho explica d’aquesta manera: «El plan expuesto por Gumà tenía una gran ambición y revelaba la absoluta fe que el patricio tenia acerca del provenir de la villa. Las Manzanas proyectadas eran de dimensiones tales que permitían la instalación de grandes industrias, depósitos de materias primes, teatros, Iglesias, etc. En todo caso los edificios podrían disponer de huerta en la parte posterior. Abogaba Gumà por la existencia de estas pequeñas huertas que, según él, fortalecerían la vida familiar del obrero, desterrándolo de los casinos y los clubs y de los trastornos políticos...». Podem veure, doncs, que Gumà -com posteriorment exposaria Francesc Macià (la caseta i l’hortet)- es proposava edificar una nova ciutat de tall industrial, fruit d’una ideologia proteccionista i patriarcal. D’aquestes casetes amb «pequeñas Huertas que, según él, fortalecerían la vida familiar del obrero», avui en queden algunes, al carrer de Sitges, al carrer de la Unió, al carrer de Cuba (molt desfigurades) i algunes entremig als carrers travessers de la rambla, poques, però que són testimonis tan històrics de la ciutat actual com els palauets dels indians, i caldria que el conservacionisme del patrimoni ho tingués en compte. Un projecte que és, a grans traços, el que la ciutat ha seguit fins avui: carrers en perpendicular que van d’est a est i de nord a sud (aproximadament). Vilanova és una ciutat que entrant-hi per qualsevol dels tres cantons possibles (entrar per la mar requereix tenir embarcació), seguint caminant en dret al nas, sempre vas a parar en una via que indefugiblement et duu al centre, la rambla.

Però aquest projecte de Gumà tingué tres grans entrebancs -en l’espai i en el temps- en dos dels quals va ser-ne protagonista ell mateix: la línia del tren i la instal·lació de la fàbrica de Pirelli. El tercer entrebanc va ser obra d’un seu compatrici, Ferrer Vidal, l’empresari de la fàbrica de Mar. La línia del ferrocarril alterà profundament el traçat dels futurs carrers del sector est, va interrompre el projecte de les grans vies projectades que, seguint en paral·lel la rambla i el carrer Llibertat, havien de unir a la traça local les carreteres que partien o arribaven a la vila: la de Vilafranca, que junt amb la de Ribes i la de Sitges, el vell projecte Gumà proposava que arribessin en un punt molt aproximat on precisament van acabar connectant-se entrat el segle XX, la rotonda actual que vincula la carreta de Sitges amb la Ronda Europa, i la carretera de Vilafranca amb la vella carrera de Cubelles que travessa la vila, precisament per la rambla Transversal (Vidal) que ell ja havia projectat. La fàbrica de Mar, del seu amic Ferrer Vidal, va interrompre fins el 1957 l’arribada de la rambla fins la Mar. I la instal·lació de la Pirelli va desbaratar la possibilitat de que la rambla Nova/Samà i la rambla Tranversal/Vidal exercissin, pel cantó de mar, la circumval·lació a la vila, a la manera com avui operen per la part alta de la vila, -encara que amb dificultats- les rondes Europa i Iberia.    

Tot un projecte que han calgut dos segles per completar-lo. La vida de les ciutats és més lenta que la dels homes que les projecten.