Costa molt posar-nos d’acord?

Vaig compartir anys enrere un dinar amb el Molt Honorable President Pujol (jo no li trec el tractament encara) quan ja no presidia la Generalitat. És una persona, o era en aquell moment, de conversa afable sobretot en les distàncies curtes i sempre carregada d’anècdotes amb les que volia reforçar les seves idees o les seves propostes. Alliçonar de manera més o menys sibil·lina. Il·lustrar els missatges que volia emetre. En concret aquell dia anava sobre les pretensions d’alguns ecologistes que xocaven de ple contra algunes realitats. L’exemple inventat, o no, ves a saber, anava de que hi havia una masia a una certa distància del poble amb un extensió notable de camps per llaurar i amb una quantitat raonable de caps de bestiar. L’hereu volia casar-se amb una noia del poble i l’amor era correspost i havien acordat marxar a viure a la masia i posar-se al capdavant de les feines de l’explotació agrícola. La noia, però, va posar com a condició que a la masia hi pogués tenir aquells electrodomèstics que eren d’ús habitual a les cases del poble. Res de l’altre món, nevera, rentadora televisió… Cap problema explicava Pujol amb la seva proverbial expressivitat. Però quan ja tramitaven els corresponents permisos per posar la línea elèctrica que permetés instal·lar els electrodomèstics es van trobar amb un problema, vet aquí que la línea passava per una zona on niaven i vivien unes àligues cuabarrades que és una espècia protegida amb perill d’extinció. A partir d’aquí el molt honorable Pujol va explicitar els problemes que s’havien trobat i va dir que calia conciliar tots els interessos de la millor manera possible. No es podia deixar que el mas quedés deshabitat però tampoc calia que les àligues tinguessin perill en el seu habitat.

No va dir com ho hagués resolt ell. Trampa.

No sé si s’ho va inventar o era certa la narració però l’anècdota me l’ha fet recordar aquesta polèmica que vivim en aquets moments a la ciutat -o a una part d’ella tampoc massa extensa, crec, tot sigui dit- a l’entorn de l’actuació de l’ajuntament a la platja de Ribes Roges, on s’ha llaurat tota la zona que estava ocupada per plantes i herbes, vegetació vaja, que caracteritzaven una part de la sorra.

Els tractors no han tingut commiseració, amunt i avall i llaurant que fa baixada. Tot net, solcs ben fets i feina feta.

En el seu dia quan van enviar la cavalleria amb màquines pesades a arrasar tota la flora -la fauna deuria fugir alarmada- del torrents vam dir que Veient però el que hem vist al Torrent de Sant Joan amb una màquina excavadora a la llera trinxant tot el que se li posava al davant no creiem que hagin complert amb allò de no treure les plantes i herbes que ajudessin al fluir de les aigües. O flora autòctona pròpia de les rieres. I no ens creiem que no n’hi hagués de flora pròpia de les rieres, però clar segur que és més fàcil i barat arrasar amb tot que fer-ho amb la cura conservacionista.

I Segur que, ara, aquesta esquilada total de les plantes de la zona de Ribes Roges està carregada de bones intencions, -l’infern n’és ple- per descomptat, bona feina en la seva globalitat. Però ens queden dubtes, només dubtes de que potser han segat massa arran que si calia i sobretot ens genera dubtes quan les opinions entre els experts ecologistes i els experts florals de la casa gran discrepen obertament.

No cal dir que no sempre els ecologistes tenen raó ni cal creure-se’ls a ulls clucs però tampoc l’ajuntament no té sempre garantida la bonança de les seves intervencions ni l’oportunitat adequada en els procediments .

Així doncs dubte sobre si calia o no fer aquesta llaurada de les platges.

Les entitats ecologistes s’han mostrat molt crítiques i han carregat obertament contra l’actuació i en concret assenyalen que Acusen l'Ajuntament d'haver dut a terme una acció de neteja molt agressiva i que ha destrossat bona part de la renaturalització de la platja i especialment les zones protegides on nidifiquen diverses espècies autòctones, com ara el corriol camanegra i el bitxac comú.

L’àliga cuabarrada que explicava el M.H. Pujol a la nostra ciutat és el corriol camanegra i per tant això és del que es queixen els ecologistes que ja fa temps que vetllen per la conservació del espais de la seva nidificació.

Però resulta que l’ajuntament diu el contrari que la llaurada s’ha fet per crear unes condicions positives per la nidificació del nostrat corriol.

I a més l’ajuntament demana a la Generalitat incloure la desembocadura del Torrent de Sant Joan - Platja de Ribes Roges a l'Inventari de Zones Humides de Catalunya, i per tant seria una zona d’alta protecció. Si s’aconseguís aquesta incorporació seria un reforç per a millorar les eines de la gestió natural d'aquesta part de la ciutat amb importants valors ambientals. La petició inclou les zones de joncars i prats salins, i l'entorn de conservació del corriol camanegre, una au en perill d'extinció que nidifica a la zona.

Bé, doncs que passa? Qui té raó?

Com resolem la contradicció, atès que el corriol camanegra, de moment, no hi pot dir la seva.

L’ajuntament considera que cal treure les plantes invasores -però si és nascuda i ja viu aquí serà individu no humà de la república vilanovina seguint els postulats de l’expresident- i deixar que els creixin les autòctones perquè això  sembla que ja es preveu en el pla de condicionament de platges, que té per objectiu consolidar la presència del corriol camanegre i la flora autòctona.

Però els experts naturalistes i ecologistes neguen aquesta intencionalitat i poden arguments damunt la taula.

En el fons una acció que uns veuen contradictòria i altres bàsica per garantir que els ocellets puguin nidificar, reproduir-se i viure amb una certa tranquil·litat.

Possiblement abans de fer una actuació d’aquest tipus una asseguda a parlar-ne amb els implicats -que representen els ocellets- no estaria de més i ben segur que aplicant allò de que parlant la gent s’entén, ara no hi tindríem gaires  dubtes sobre la bondat de l’actuació, el futur dels nostres ocells de referència estaria garantit.