Què hem de saber d’una denúncia... (4a part)

També ens referim a la recollida i la descripció del cos del delicte material, el cos del delicte, els instruments del delicte i les anomenades peces de convicció.

Igualment guarda relació amb la recollida, la descripció i la conservació del cos del delicte. També el que fa referència a altres actuacions, com a resultat del reconeixement ocular, de l’entrada en lloc tancat, de l’obertura de correspondència, etc.

Tot aquest material s’ha de recollir i s’ha de descriure i conservar-lo per a la pràctica de proves pericials fins al judici oral.

Cal saber que la LECrim té clara una normativa per la custòdia de les armes. També pel que fa a les drogues tòxiques que tenen un emmagatzematge perillós, la llei preveu la seva destrucció, amb la conservació prèvia d’una mostra suficient a disposició judicial.

Així mateix cal incloure informació sobre la víctima del delicte, com per exemple l’aixecament i identificació dels cadàvers, de l’autòpsia, l’informe del metge forense per  lesions entre d’altres. Concretament, la tasca que desenvolupa l’Institut Nacional de Toxicologia, en l’anàlisi de drogues, dels verins i d’altres substàncies que intervinguin en el delicte.

Pel que fa a la determinació i la identificació de l’investigat, donat que la imputació ha d’adreçar-se a una persona concreta, cal que al llarg de la instrucció es determini i se l’identifiqui.

Quan es parla de la determinació s’ha d’establir qui ha comès el delicte amb l’ajuda dels trets externs que l’identifiquen de la resta, anomenada identificació material.

És per això que de vegades cal dur a terme una roda de reconeixement i majoritàriament es fa amb un reconeixement fotogràfic, una declaració testifical, una confessió del suposat autor, la realització de proves tècniques com l’anàlisi de sang, de semen, de cabells, de les empremtes dactilars, de l’ADN entre d’altres..

Ara, un cop acabada la determinació, es procedeix a la identificació formal de l’investigat. Per això s’han d’establir les dades i les circumstàncies personals com el nom, l’àlies, l’adreça, l’edat, etc.

Unes dades que s’obtenen amb l’aportació del DNI o document de l’investigat, en el cas de l’edat, amb el certificat de naixement del Registre Civil, la fe de baptisme, etc. I sempre aniran acompanyades, si és el cas, dels antecedents penals de la persona investigada.

Els educadors i educadores socials ens veiem a vegades obligats a acompanyar algun usuari/ària, sobretot si són menors, per tant, les declaracions de la persona investigada, han de preservar el seu dret de defensa. Aquesta és una qüestió que es reconeix constitucionalment a l’art. 24 CE, el seu dret a no declarar, a no declarar contra si mateix i no estar obligat o obligada  a dir la veritat.

En la primera declaració, encara que es té dret a no declarar, cal fer una correcta identificació. S’anomena indagatòria, s’ha de fer al més aviat possible, durant les primeres 24 hores. S’ha d’iniciar el judici oral, amb un mínim d’una declaració en la fase judicial.

A banda de la primera declaració, la persona investigada pot fer-ne tantes altres com vulgui, per iniciativa pròpia o a instància del jutge, el Ministeri Fiscal o l’acusació particular, sempre que hi hagi relació amb la causa.

Una declaració en presència del jutge i de l’advocat de qui s’investiga, de forma oral i en una llengua que li sigui comprensible. Es podrà fer amb un intèrpret o sense i després s’ha de transcriure en una acta.

S’han de realitzar unes preguntes directes i no poden donar a engany, no poden insinuar la resposta. En algunes ocasions es permet es faci per videoconferència o altres sistemes. 

Si parlem de les declaracions de testimonis, cal saber que el testimoni és una persona física, diferent de les parts, que declara davant del jutge com a testimoni directe o presencial. I, per altra banda també s’han de recollir les declaracions d’aquelles persones que han tingut notícia, s’anomenen testimonis de referència.

Cal tenir en consideració que la víctima mateixa esdevé un dels testimonis directes més importants.

És important saber que sempre s’ha de fer la declaració en seu de l’òrgan judicial, davant del jutge i del lletrat de l’Administració de justícia. Pels testimonis que resideixin fora del partit judicial es pot fer la declaració per videoconferència.

Poden ser testimonis tots els residents en territori espanyol, nacionals o no, amb un estatut jurídic que recull  les obligacions derivades del deure general de col·laborar amb la justícia de l’art. 118 CE, considerant, el deure a comparèixer, amb una citació de l’autoritat judicial o pel Ministeri Fiscal. S’hi ’ha de comparèixer, si no es fa, la persona pot ser acusada d’un delicte d’obstrucció a la justícia. Existeixen excepcions com el Rei, la Reina i altres membres de la família reial, el president del Govern, els ministres, els presidents del Congrés i del Senat. Aquests poden declarar per escrit o des del seu despatx.

Sobre el deure a declarar, s’està obligat a declarar «tot el que saben sobre el que els sigui preguntat». Si no ho fan, poden rebre multes i caure en un delicte de desobediència greu. No estan obligats a declarar els incapaços, ni determinats parents i els vinculats per secret professional com els advocats i els religiosos.

El deure a dir la veritat, els testimonis hi estan obligats, sense excepcions. Cal fer una promesa o jurament de dir la veritat. En cas contrari poden ser acusats d’un delicte de fals testimoni. Les persones encausades no tenen aquest deure

Els testimonis declaren sempre en secret i per separat, sense lletrat. Cal que les preguntes es facin de forma oral i directa, que no siguin capcioses ni suggestives. S’ha d’aixecar acta i les respostes també seran orals.

“Reial decret de 14 de setembre de 1882, que aprova la Llei Tenint en compte el que disposa la Llei sancionada l’11 de febrer de 1881 i promulgada en virtut del Reial decret de 22 de juny de 1882, per mitjà de la qual es va autoritzar el meu Govern perquè, amb subjecció a les regles que comprèn, havent escoltat, com ho ha fet, la Secció corresponent de la Comissió General de Codificació, i prenent com a base la Compilació general de 16 d’octubre de 1879, redactés i publiqués una llei d’enjudiciament criminal; i ajustant-me al que ha proposat el ministre de Gràcia i Justícia, d’acord amb el parer del meu Consell de Ministres, decreto el següent:

Article 1. S’aprova el Projecte de codi d’enjudiciament criminal adjunt, redactat d’acord amb l’autorització concedida al Govern per la Llei sancionada l’11 de febrer de 1881 i publicada en virtut del Reial decret de 22 de juny de 1882”...

San Ildefonso, 14 de setembre de 1882, Alfons, el ministre de Gràcia i Justícia.

Joan Rodríguez i Serra és educador social, ( joanr.educadorsocial@gmail.com