Què hem de saber d’una denúncia... (7a part i final)

Cal saber quin és el cost de tot plegat, per això cal estar-ne segur abans d’iniciar un procés judicial.

Denunciar és fàcil, cal tenir el convenciment que el que anem a fer, sempre tindrà unes conseqüències, personals, socials i econòmiques. Per aquest motiu, sempre recomano que cal resoldre, sempre, totes les situacions amb l’ajuda de professionals de la mediació per abordar qualsevol conflicte.

Davant d’un delicte, cal iniciar el procediment de la denúncia, això sí, comptant sempre amb l’assessorament d’un bon o bona professional, honest i sobretot, no caure en el joc brut.

Massa persones, que jo anomeno pseudoprofessionals, frustrades i divinitzades per les xarxes, representen a persones, embruten les seves causes, manipulen proves i persones, es venen a minutes i comissions pel sol fet d’engreixar el compte corrent, el seu ego i la seva fòbia social.

Aixoplugats entre paper cuixé, titulars i programes escombraries, distorsionen la realitat, pressionen a jutges i fiscals, convertint la Justícia en un teatre on tot s’hi val.

No puc acabar sense evocar la memòria del doctor i professor el Sr. Juan Córdoba Roda (1934-2020) jurista, un home just, honest i sobretot amb unes conviccions ben clares a mans de la seva col·lega la Sra. Mercedes García Arán.

La seva gran professionalitat, el seu respecte per la nostra família, la cura en el seu treball i els seus consells els tindré sempre presents.

“El 21 de novembre de 2020, als 86 anys, ens va deixar Joan Córdoba Roda, mestre directe de penalistes entre els quals em trobo i partícip en la formació de molts altres que van conèixer de la seva mà els fonaments de la dogmàtica penal.

Juan Córdoba es va formar a la Universitat de Barcelona, ​​juntament amb Octavi Pérez-Vitòria. El 1964, amb només trenta anys, va guanyar la càtedra de Dret penal de la Universitat d'Oviedo on va romandre fins que el 1966 va accedir a la de la Universitat de València, impulsant-hi la creació de l'Institut de Criminologia i Ciències Penals.

El 1971 va tornar a la Universitat de Barcelona on va ser catedràtic fins a la seva jubilació i degà de la Facultat de Dret des de 1979 fins a 1983. Tots els qui recordem aquests anys, recordem també el seu tracte amable i respectuós, sense estridències, i el manteniment de la calma també en moments difícils de –algunes vegades– tensa convivència acadèmica.

La seva formació alemanya va ser fonamental per a la seva obra. Va estudiar a la Universitat de Munic al costat de Reinhart Maurach, el Tractat del qual Dret Penal, va traduir. La lectura del Maurach era un dels passos obligats per a aquells que ens iniciàvem a la carrera acadèmica sota la direcció del professor Còrdova al Seminari de Dret Penal de la Universitat de Barcelona, ​​permetent prendre contacte amb la ciència penal alemanya sense apartar-nos del nostre context jurídic, gràcies a les valuoses notes de dret penal espanyol que va afegir al text traduït.

Aquesta va ser una preocupació constant a la vida acadèmica i l'obra de Juan Córdoba: aconseguir la convivència entre el coneixement de les estructures lògic-conceptuals pròpies de la teoria del delicte i el maneig útil del dret positiu, per evitar que la construcció teòrica resultés un instrument buit de contingut o una construcció estèril. O, en altres paraules, perquè la dogmàtica es recolzi realment en la interpretació del dret positiu i sigui eficaç instrument per a la seva aplicació.

Això ja s'aprecia en els seus primers treballs amb què es va consagrar com a pioner de la introducció al nostre país de la doctrina finalista la sistemàtica del qual acabaria per imposar-se:

El coneixement de l’antijuridicitat en la teoria del delicte (1962) i Una nova concepció del delicte. La doctrina finalista que, publicat el 1963, ha conegut una segona edició ja el 2014. Sent un dels pares del finalisme espanyol (al costat de Rodríguez Muñoz i Cerezo), va intervenir en el debat sobre el concepte ontològic i prejurídic d'acció demostrant l’absolut domini de les seves bases filosòfiques, però atribuint-li un caràcter relatiu en recordar que, en definitiva, el concepte d'acció no podeu ignorar el contingut que us atorgui el legislador. En les seves pròpies paraules: no es tractava només d'atendre l'acció i la seva estructura ontològica, sinó a “l’acció a la llei», de manera que expressament aportava una mirada crítica al caràcter absolut de la metodologia fenomenològica de Welzel.

La mateixa preocupació s'observa a Les eximents incompletes (1966) i a Culpabilitat i pena (1977), en què va prendre partit a la fructífera revisió del concepte normatiu de culpabilitat que s’havia obert en aquells anys, sense apartar-se de la interpretació del dret positiu.

I aquesta vocació per la utilitat aplicativa de la teoria penal es va plasmar, és clar, en els Comentaris al Codi Penal la Part General va publicar juntament amb Rodríguez Mourullo, Casabó i del Toro el 1972, i ja en solitari, a la Part Especial el 1977, tom en què el comentari a les falsedats és un clàssic.

Tota una generació de penalistes teòrics i pràctics els van manejar com a eina imprescindible de la seva formació jurídica i la seva tasca professional. I la promulgació del Codi Penal postconstitucional, el 1995 el va portar a impulsar uns nous «Comentaris» en què vaig ser testimoni privilegiat de l'ímpetu, l'entusiasme i el compromís amb l'obra i el resta dels autors (Rebollo, Cugat, Baucells, Magaldi i jo mateixa).

Després de molts anys de dedicació exclusiva a la universitat, va fundar el bufet d'advocats que porta el seu nom i on va mantenir el compromís amb l'aplicació garantista de la llei i els drets del sotmès a un procés penal, tema que, a més, va ser el seu discurs d’ingrés a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.

També a l'advocacia va ser una figura destacada del que a Barcelona es coneix com les «togues d'or», però no per això va oblidar la seva contribució a la doctrina penal amb una capacitat de treball i una disciplina admirables. Mentre treballàvem als «Comentaris», vam saber que cada dia dedicava unes hores a la feina tranquil·la a la seva redacció després de tota la jornada de treball al despatx, el que, ens va dir, esperava diàriament amb il·lusió i li servia de descans.

No hi cap aquí una relació completa de totes les seves altres publicacions, però com a mostra acudiré a les seves nombroses col·laboracions a la Revista Jurídica de Catalunya del Consell de Redacció de la qual va formar part i en què pràcticament no va deixar tema sense abordar: des de la prescripció del delicte fins a la responsabilitat penal dels menors, passant per les falsedats documentals, la llibertat condicional, els delictes contra la Hisenda Pública i molts altres.

He triat aquesta part de la seva producció científica no només perquè demostra la seva dedicació constant a l'elaboració i difusió doctrinal, sinó també perquè em permet tancar aquest record col·lectiu, amb un record personal.

Uns mesos abans de morir, quan la seva veu ja denotava el deteriorament de la seva salut, em va trucar per proposar-me que escrivís un article per a la Revista Jurídica sobre el procés als polítics catalans independentistes. Com sempre, em va admirar la seva preocupació per proporcionar respostes a temes que les demanen i la seva dedicació incansable a la transmissió del coneixement jurídic. No vaig tornar a parlar amb ell i m'alegro infinitament d'haver complert l'encàrrec.

No oblidarem el seu compromís amb el dret i la universitat, ni tampoc la seva gran qualitat humana.

Mercè Garcia Aran és Catedràtica de Dret Penal Universitat Autònoma de Barcelona.

Joan Rodríguez i Serra és educador social, (joanr.educadorsocial@gmail.com)