Estimada senyora Francis

A l’inici dels anys vuitanta, quan els meus fills encara eren infants molt petits, vaig buscar unes hores a la setmana per estudiar Grafologia. Tot i que tinc el títol no he exercit mai, ja que aquests estudis els vaig fer per ampliar els de Psicologia. Una de les primeres lliçons de la tarragonina Matilde Ras (1881-1968), deixebla del mestre Jules Crépieux-Jamin, és que no escrivim amb la mà sinó amb el cervell. La Grafologia és una ciència molt útil, doncs, per saber quines són les nostres capacitats, volicions, caràcter, tendències psicològiques.

Vaig estudiar a Grafotest, l’escola dirigida per Isabel Acerete que tenia com a base el mètode d’estudi del reconegut Augusto Vels (Alfonso Augusto Velasco Andrea (1917-2000), que, en temps de la guerra civil, quan era al front, va descobrir els treballs de Matilde Ras). A Internet hi ha àmplia informació sobre Vels, el creador del mètode de la Grafoanàlisi, i autor, entre d’altres llibres, d’Escritura y personalidad i Diccionario de Grafología, on es poden trobar exposades de forma magistral les definicions relatives a aquest àmbit de la psicologia.

A Grafotest vaig fer-me amiga de Carmen Aparicio, una senyora culta i intel.ligent, de la mateixa edat de la meva mare, que també hi estudiava. Carmen Aparicio vivia al carrer Urgell, molt a prop de casa dels meus pares, a l’Avinguda de Sarrià. De manera que, a part de les classes, teníem oportunitats de poder treballar plegades. Tant estudiàvem i treballàvem (no s’acaba mai el coneixement de la ment humana i els seus envitricolls) que quan vam obtenir el títol vam decidir continuar estudiant. No sé qui va informar a la Carmen que hi havia una grafòloga, deixebla directa del doctor Vels, que donava lliçons a casa seva. Va resultar que la Carmen Gaspar Badia, amb qui vam ampliar coneixements, vivia a l’Avinguda Josep Tarradellas, a dos minuts del carrer Urgell. Perfecte.

Tots aquests antecedents són per explicar que l’amiga Carmen Aparicio era una de les cares ocultes del consultori femení de la senyora Francis. És fàcil imaginar que llegir més àmpliament a través de la lletra manuscrita les cartes que havia de contestar li era de gran ajuda (escriure amb l’ordinador aleshores era impensable). Perquè aquest consultori d’Elena Francis, pseudònim de Francisca Elena Bes Calvet, feia les funcions que fan ara els llibres d’autoajuda o les visites a un terapeuta.

El 31 de gener de 1984, ara ha fet vint-i-cinc anys, va ser l’últim dia que es van llegir cartes de les oïdores –en els últims temps, també d’alguns oïdors- que feien una consulta de caire sentimental a la senyora Elena Francis. Tot va començar l’any 1947, amb consultes de problemes estètics, de bellesa. Però de seguida va anar derivant en consells d’orientació davant de problemàtiques afectives, que són les que ens fan anar més de corcoll. Encara que no ens ho sembli, els afectes, els sentiments, són la columna vertebral de la conducta.

En els temps de més èxit d’aquest consultori que va marcar tota una època, la franquista, arribaven a la consulta 30.000 cartes al mes. Carmen Aparicio, que sabia escriure molt bé i era una dona centrada, ponderada i més oberta mentalment del que a vegades podia posar per escrit, li tocava llegir un bon plec d’aquestes lletres que eren com una ampolla llançada al mar buscant un SOS. Feia una tria de les que poguessin resultar més radiofòniques i n’escrivia una contestació. Tot i així, segons em va explicar ella mateixa, que moltes vegades s’enduia la feina a casa a causa del volum, es contestaven totes les cartes. Aquestes contestacions s’enviaven per correu.

Després d’aquest dia de gener de 1984, a Ràdio Peninsular, l’última emissora que es va fer càrrec del programa (abans havia estat a Ràdio Barcelona), van continuar arribant algunes cartes que no sé si van obtenir resposta, ja que el grup d’assessors de la senyora Francis es va quedar sense feina. Perquè, tal com expressa Juan Soto Viñolo, un altre dels rostres ocults de la senyora Elena Francis, el programa havia “quedat obsolet”. Potser en aquest format. Perquè, actualment, hi ha dies que el telèfon de l’Esperança treu fum.