Els colors extremats de Maite Prades

Vilanovina formada artísticament en pintura mural a l’Escola d’Art i Disseny, ha estudiat també tècniques d’estampació. Forma part del col.lectiu Femdart. Una mostra dels seus darrers i impactants treballs es pot veure aquests dies al TOC.

Impactants, i dic bé, perquè la pintura de Maite Prades presenta una combinació de colors explosius, dinàmics i extremats que transmeten una sensació de joie de vivre semblant a la que transmetia, salvant les distàncies, aquell pintor vitalíssim que va ser Joaquim Mir, sobretot en les pintures de l’època mallorquina, tan abstracta en segons quins moments. Joaquim Mir, com Maite Prades, va atrevir-se amb una paleta que combina grocs i blaus, fúcsies i verds primavera, liles, vermells i safrans.

Maite Prades ha titulat la seva mostra Habitants de l’ànima. Fixant bé la vista en l’esclat de colors vius i “a prop de l’abstracció gestual” com apunta Ana Grande en el seu text de presentació, l’espectador/a aviat descobreix la presència d’aquests ‘habitants’ que naveguen en un món d’incandescències cromàtiques. “Són personatges que a vegades semblen màquines”, diu l’autora. “M’agraden molt les eines, però [aquests ‘habitants’] cada vegada tendeixen a ser més persones”. En efecte. En algun moment recorden la figura entranyable de l’E.T. del cineasta Steven Spielberg.

En algunes de les pintures més al.lucinades de Joaquim Mir també s’hi endevinen imatges antropomòrfiques més o menys visibles enmig de les destres pinzellades. En el seu llibre Passió i mort de Joaquim Mir, escriu Oriol Pi de Cabanyes d’un fenomen que en algun moment també es pot apreciar en algunes de les teles més abstractes i sensitives del pintor Joaquim Budesca: “La sinestèsia és una experiència sensorial per la qual la percepció en un determinat camp –per exemple, el visual- apareix acompanyada d’una ressonància en un altre –l’auditiu, l’olfactiu o el tàctil-. A Mir tots els estímuls se li convertien en color. Tot ho veia –tot ho sentia, tot ho captava- en color.”

Així, de manera sinestèsica, podem dir “música blava” o “cel de groc encès”. Hi havia una vegada a Munic un grup de pintors que a principis del segle XX, i sota la batuta de Kandinsky, es van fer dir Der Blaue Reiter, El Cavall blau. El símbol adoptat pel grup era una pintura de Franz Marc on hi ha un cavall pintat de blau. Franz Marc fins i tot va elaborar una teoria del color: el blau és el color del principi masculí, el groc és el color del principi femení, el vermell, tan material i encara més difícil d’emprar, els supera tots dos...

En aquest grup hi havia Gabriele Münter, que durant un temps va ser companya de Kandinsky. En sabem poc, d’aquesta artista, i és una llàstima, perquè la seva obra és d’una gran originalitat formal i cromàtica.

L’originalitat és un dels aspectes que també cal destacar de les pintures de Maite Prades. Münter, la jove deixebla de Kandinsky, va evolucionar cap a una pintura personal, lluny de la representació convencional, i amb una paleta molt més atrevida que la del seu mestre. En les pintures de Maite Prades, d’una gran subjectivitat perceptiva del món que ella transforma en colors contrastats, hi habiten formes d’éssers que probablement només poden ser vistos de forma onírica, imaginativa o anímica, com diu ella.

Amb perspicàcia, Ana Grande, en el seu comentari, apunta que els objectes pintats per Maite Prades, tant el magma de fons com les formes que s’hi endevinen, són “deliberadament alterades amb colors que les posicionen fora de la realitat”. En Joaquim Mir, els efectes sinestèsics en la seva pintura eren inconscients, ell “pintava i prou”, deia. En Maite Prades són conscients. Maite sap què pinta i per què. El seu joc visual invita a la reflexió.