Camins i llocs

Les nostres contrades, sobretot les banyades per la Mediterrània, han pastat una fesomia equilibrada amb els ingredients afegits de diverses cultures de les quals nosaltres som dignes hereus.

Dignes potser fins ahir. Perquè avui, cada dia que passa, el patrimoni que havia estat construït, preservat i millorat a mesura que els pobles tenien més coneixements agrícoles, artesanals i arquitectònics, se’ns escola de les mans com l’aigua en un cistell de vímet. M’hi ha fet pensar, en tants despropòsits com s’observen, la lectura del llibre Camins i llocs, de l’eivissenc Jean Serra.
Eivissa està sent devastada paisatgísticament, com tants indrets que coneixem. La llista dels nostres llocs malmesos és llarga i dolorosa. “Salvem els Colls”, per exemple, ha estat un crit inútil. Des del tren es veuen construccions enmig de la malesa. I fa plorar observar com el massís del Garraf, teòricament un espai protegit!, està sent colonitzat sense pietat.

El prologuista de Camins i llocs, el director del Diario de Ibiza, escriu: “Camins i llocs és un homenatge a l’entorn extraordinari que ens envoltava generosament i ens feia únics abans que la bogeria depredadora del territori s’instal.lés aquí.” Vet aquí el clam: envoltava i ens feia únics. D’això es dol també l’escriptor Jean Serra. I perquè ja ho devia veure venir, fa uns anys va encetar l’escriptura d’una sèrie d’articles, ara recollits a Camins i llocs (El Gall Editor), on descriu les seves excursions, repetides més d’una vegada amb delit, a indrets singulars d’Eivissa. Molts d’ells han estat depredats de mala manera, perquè si la colonització s’hagués fet de bona manera, racional, controlada, no hi hauria motiu per plànyer-se.

Si ens planyem, aquí i allà, és perquè l’obra destructora del paisatge és fenomenal i no sembla tenir aturador. Encara haurem de beneir la crisi, que forçadament, això sí, anirà posant les coses a lloc. Fa mal als ulls veure el que hem estat capaços de fer amb la nostra cobdícia. El director del Diario de Ibiza ho diu amb aquestes paraules: “Recórrer Camins i llocs i veure el que hem estat capaços de fer amb tanta bellesa i tant d’equilibri és un exercici decebedor que em porta irremissiblement a la mateixa pregunta tantes vegades repetida: com és possible que estem tan cecs, com hem pogut ser tan insensats, tan terriblement estúpids?”

Sort de poetes humanistes com Jean Serra, que en aquest llibre (en efecte: un homenatge molt sentit a la seva terra) ens retorna la visió de l’ànima d’Eivissa amb unes magnífiques proses que l’ennobleixen, que la dignifiquen, que li retornen el rostre perdut. Els ossos dels avantpassats li ho agrairan, el seu nét abraçarà de cor aquesta herència bella. I nosaltres, els lectors i lectores d’aquests textos escrits amb la sensibilitat amb què Jean Serra ens té acostumats, ens sentirem reconfortats de viatjar cap a uns indrets que púnics i romans van respectar, que gots, musulmans i cristians van treballar a consciència... De la nostra civilització (?), aquí o allà, no sé què es dirà. Ni Àtila no va ser tan salvatge.