Un gran amor, sis vegades

Ho és a nivell antropològic i psicològic, encara que en la forma algunes vegades s’acosti al melodrama, i fins i tot en algun moment provoqui el riure franc en els lectors i les lectores. Perquè no hi ha res més còmic que veure’s actuar des de fora i relatar les incoherències de la pròpia figura com si un mateix fos un altre. Aquest desdoblament d’un mateix en actor i espectador alhora, rebaixa l’ego, és sanitós espiritualment i resulta enormement creatiu. I, encara, pot esdevenir una teràpia de primer ordre.

A ningú no escapa que l’escriptura pot tenir un component guaridor. I això és el que ha fet Racionero al seu llibre Sobrevivir a un gran amor, seis veces (RBA): utilitzar el seu propi personatge per construir unes memòries sense complexos, i escrites des de la talaia de les seves capacitats intel.lectuals i estètiques que ja li coneixem d’altres treballs. Ara: més d’un i, sobretot, més d’una, posaran el crit al cel en llegir un assaig que travessa la història de les relacions de parella del nostre segle i que en molts moments resulta un relat políticament incorrecte pel que fa a la valoració de la psicologia femenina. Aquí hi ha morbo.

I és que les seves esposes o companyes sentimentals no surten gaire afavorides en aquest retrat de grup. Amb una gran capacitat narrativa i gràcia per riure’s d’ell mateix, l’autor no es talla gens a l’hora d’enumerar les pulsions bàsiques, sempre interessades, que ha observat que mou la majoria de les dones a l’hora de la veritat, que és la convivència. És evident que parla en genèric, tot i que personalitza aquestes pulsions en les seves companyes. És clar que hi ha excepcions que confirmen la regla.

Sis amors amb sis intents fracassats de vida en parella –amb dos matrimonis per l’Església inclosos- són el balanç d’aquest romàntic del segle XX –ara també del XXI- que és Lluís Racionero. Romàntic i de personalitat polièdrica i ondulant, com a persona creativa que és, aquesta complexitat de caràcter potser és una de les causes per les quals no ha reeixit a trobar la dona de la seva vida, com li recorda una amiga holandesa. Racionero ha conviscut i estimat dones que han encaixat més o menys en alguna de les seves facetes, però sembla que no se li ha presentat la dona encarnació d’una figura més holística, per dir-ho així, com ara és Pamina, la protagonista de l’òpera La flauta màgica de Mozart. Si Racionero hagués trobat una Pamina, Racionero-Tamino hauria passat les proves de l’existència –dures i sovint ben desagradables- agafat de la seva mà, tots dos guiant-se fraternalment en el camí d’aprenentatge que és la vida.
Perquè Pamina és tot el contrari de l’arquetip de dona que, de manera graciosa, o no tan graciosa i sempre subtil, “mana”. Racionero, escriptor habilíssim i agut en les seves percepcions, extreu de la realitat anècdotes d’aquesta particularitat viscuda i observada de tan a prop. Jo mateixa no puc, honestament, desmentir de manera categòrica aquesta tendència que a vegades du a manipular sentimentalment la parella en favor propi. Allò que la meva àvia, observadora i intel.ligent, en deia “fer ballar com un ninot”. Abominava d’aquesta conducta.

Així, a més de ser, com la majoria d’homes d’avui, un home descol.locat en el seu paper en el segle de l’emancipació de les dones, Lluís Racionero parla de l’escull que l’ha afectat en les seves relacions amoroses, i que és el de la desobediència. Racionero no s’ha deixat manar, manipular o estrafer per aquelles dones que, en el seu fur intern, es deien: “Ja el canviaré”. I Racionero, com el seu personatge Cercamón, no ha tingut més destí que veure’s abocat a patir mal d’amors, nogensmenys que sis vegades! Ara, rendit i havent fet una teràpia de reconstrucció d’ell mateix, afirma que no deixarà que la seva “estabilitat emocional depengui d’una altra persona”. Pamina serà, doncs, per a una altra vida.