Sió-Tiber-Sió

El Sió és el riu que passa per Agramunt i, com la història de l’imperi s’ha encarregat d’ensenyar-nos, el Tíber passa per Roma. És un títol, doncs, ben descriptiu de l’aventura italiana, un viatge d’anada i tornada entre un riu i l’altre que l’estiu de 1962 Guillem Viladot va emprendre amb la seva esposa, Montserrat Felip, i la seva germana Pina Viladot. Hi van anar muntats dalt d’un 600 nou de trinca, estrenat per a l’ocasió.

A Catalunya, la tradició d’escriure llibres de viatges ha fet fortuna. Els catalans tenim fama de grans viatgers, i, com els anglesos, tenim la mania de deixar per escrit històries i reflexions de les similituds i contrastos amb tot allò altre que ens ha interpel.lat en el viatge, ja siguin persones, paisatges, ciutats i manifestacions artístiques. Som un país petit de mentalitat molt oberta i amb una personalitat molt marcada, encara que darrerament el nostre jo col.lectiu es vagi diluint en un magma adotzenat, sense suc ni bruc, i la cultura mil.lenària, treballada a pic i pala en el transcurs de la nostra història feta de tants sediments humans i civilitzatoris!, ara sigui menyspreada, quan no ignorada.

El 19 de novembre vinent farà deu anys que l’escriptor agramuntí ens va deixar, tot i que no orfes, ja que els seus llibres van degotant com la mel. Sió-Tíber-Sió (Alfa Zeta) era un llibre inèdit fins avui. A Sió-Tíber-Sió l’autor ens explica la seva peripècia italiana ben salpebrada de les seves reflexions sempre un pèl provocatives, com era el seu tarannà d’artista que va cultivar la literatura esbotzant totes les convencions.

Unes fotografies en blanc i negre, fetes pel mateix Viladot, acompanyen els textos escrits posteriorment al viatge en base a unes notes preses durant la itinerància. Tot just l’any 1962, això que d’una manera conceptual anomenem les espanyes es treia la son dels ulls. És per això que el contrast amb Itàlia impacta el viatger –amb un punt d’ironia li agrada de dir-se turista- fins al punt d’elogiar una cosa tan utilitària com les strade, les autopistes, tant com ho fa amb els monuments i la cordialitat dels italians. Qui hi ha posat els peus sap que Itàlia és un museu al carrer, una biblioteca ambulant, una funció de teatre diària, una experiència de pel.lícula.

Tot i que Guillem Viladot devia haver llegit els llibres de viatge de Josep Pla –Viladot llegia molt i amb profit-, en les cròniques italianes no hi ha cap influència de l’empordanès i serven amb esplendidesa tota la seva personalitat literària, que a Sió-Tíber-Sió es desplega amb un llenguatge entre desinhibit, reflexiu i culte, marca de la casa.

Insisteixo en que cal tenir present que el viatge data de 1962. Han passat 47 anys de l’aventura! Per això crec que al llibre no hi ha mancances, tot i que el prologuista, Francesco Ardolino, en el seu il.lustratiu pròleg n’hi trobi. L’ambient cultural, aquí, era literalment un desert. Guillem Viladot és un dels bolets, per dir-ho en llenguatge metafòric, que cal agrair a la natura que produís en una època tan migrada. El seu talent i curiositat no tenia límits, va explorar el món i la psique humana fins a l’últim moment. Cal llegir, doncs, Sió-Tíber-Sió com el que és: el reflex literari d’un ambient-estat d’ànim col.lectiu adormit, que a l’any 1962 encara feia llàstima de veure i de viure en contrast amb la personal i enorme vitalitat humana i creativa de Guillem Viladot, que a Itàlia va trobar una bona correspondència.