Stendhal en autobús

L’autor d’aquest ‘piropo’, Ezequiel Larrea, devia tenir poc més de vint anys. Durant molt de temps va ser primer violí de l’Orquestra Reina Elisabeth de Bèlgica, el país on va perfeccionar tècnicament el seu talent musical. Temps enrere formava part del grup de corda Quartet Arriaga, també format a Bèlgica. Ara, no sé, li he perdut la pista. Hauríeu d’haver-lo escoltat tocant Paganini, Sarasate, Bach! Amb ell i el seu germà Paul, que toca el piano i és un compositor molt amagat, vaig aprendre tot el que sé de música.

Ezequiel, que parlava francès amb fluïdesa perquè el seu pare, don Ezequiel, era originari de Saint-Jean-de-Luz (en basc, Donibane Lohizun), em veia amb bons ulls. Són coses que passen. Aquell dia anàvem de costat en l’autobús d’excursió al Montseny quan el jove violinista, de tarannà tímid, va exclamar l’exageració amb què obria aquest escrit. Paul, que tenia a l’altre costat perquè sèiem al darrere del vehicle, em va donar un copet al colze i em va dir a cau d’orella: “És la seva manera de declarar-se. Pren-li la paraula!”.

Ezequiel, amb els seus germans Paul, Cèsar i Xabier, i tots els altres de la colla de joves on s’aplegaven estudiants de medicina, arquitectura, enginyeria, arts plàstiques, música, filologia, etc., a més de voler veure món ni que fos anant a la cantonada del Matagalls i de prendre un sol cafè al Manhattan –la butxaca no donava per a més-, un cafè que fèiem durar el que duraven les discussions en alta veu sobre les tesis de Plató, Agustí d’Hipona, Descartes, Pascal, Nietzche i tutti quanti, tota aquella colla, dic, teníem una mania: llegir i comentar entre nosaltres les lectures a fi i efecte d’obrir el ventall d’opinions. Fèiem llibrefòrum, vaja, quan els clubs de lectura encara no s’havien inventat, la compra de l’Enciclopèdia Catalana, joves com èrem, era una utopia i sant Google era en somnis, ni tan sols Ray Bradbury l’havia imaginat. Estic parlant dels anys de la florida contracultural-hippie-maig del 68. Som fills d’una època en la qual la cultura no era un vestit o una posa, sinó una necessitat de coneixement. Hi crèiem.

Les tesis amoroses d’Stendhal, no gaire afortunat en amors com es diu a les seves biografies, van ser discutides mentre viatjàvem en l’autobús que aquest dia d’autos –un diumenge de primavera, cap a finals de curs- ens duia a la muntanya del seny. Al món stendhalià hi vam aterrar el segon any. Perquè durant el primer any de les trobades lúdiques vam llegir amb avidesa alguns dels grans novel.listes russos: Tolstoi, Dostoievski, Gogol, Turguénev, Puixkin, Txèkhov, Gorki. L’any següent vam abocar-nos a la descoberta d’uns quants clàssics francesos: Molière, Voltaire, Balzac, Hugo, Zola, Proust, Flaubert, fins arribar a Stendhal. L’aperitiu de Stendhal va ser la seva novel.la La Cartoixa de Parma i vam continuar amb El roig i el negre.

De l’amor va ser l’últim llibre seu que vam llegir. La teoria stendhaliana de la ‘cristal.lització’ de l’amor va despertar en nosaltres comentaris d’allò més animats. Amb el temps que els nois i les noies del grup ens freqüentàvem, ja s’havien format algunes parelles. Ezequiel, que fins i tot havia sortit a La Vanguardia (4 d’agost de 1972) per ser l’alumne de violí més destacat del Conservatori, el que millors notes havia tret en acabar els estudis musicals, va guanyar la beca March i va marxar a Brusel.les. Aquell mateix estiu, alguns de la colla vam viatjar a l’illa de Menorca. I va ser a Menorca on em van guanyar les arts amoroses de Paul, germà seu. El desenllaç asprívol d’aquesta història està literaturitzat a La crisàlide.