El cant de la pedra

Parlo de la dona-pedra. Probablement no de tu, lectora, ni de mi, però també per la part que ens toca. Parlo d’una dona-pedra en genèric, de la dona com a arquetipus extrafet per una cultura que ens ha volgut convertir en un monstre. O pitjor encara: una cultura patriarcal que ha volgut exterminar la nostra naturalesa, titllada de maligna, llevat de la funció (encara que pecaminosa) per a la qual som útils: el sexe i l’infantament.

Pensa lectora, lector, que allà on no hi ha amor s’hi instal.la el poder. Allà on l’amor deixa un forat immediatament l’ocupa l’exercici del poder que es tradueix en possessió. Aquesta sí que és una ànsia maligna que s’extrapola més enllà de la dona per exercir-se també contra el dèbil, el servidor, el diferent.

A vegades, i això és tan temible com trist, les dones exerceixen de gossos vigilants, de cans Cerbers contra les mateixes dones. Així s’expressa en aquests versos:

Cada dona, ca Cerber de cada dona.
Cap permís per aturar la tasca.
Així ningú intuiria el pensament de l’altra.
La vida, passant per sobre, laxa.
Només, de tant en tant, per recordar que hi és,
clavava un fibló d’acer
a qualsevol minúscul instint de revolta.

La revolta, l’exercici d’alliberament d’aquesta situació estranya, injusta i incomprensible que tantes vegades i perversament converteix les dones en víctimes i botxins d’elles mateixes, s’ha hagut de fer, i es fa, malgrat el fibló d’acer que ens clava la vida.

En La pedra d’aquesta casa, Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959), l’autora del poema que he transcrit, parla d’aquesta realitat passada i malauradament present encara, en un conjunt de poemes que brillen com cristalls en l’arena del desert. Són poemes bells i durs com un diamant que no deixen ni poden deixar ningú indiferent.

La pedra de la casa és una metàfora de la dona i del seu paper obligadament passiu en tant que pedra, i obligadament actiu en tant que part integrant de l’edifici el qual no se sostindria sense aquesta pedra angular… Una vegada més hem de recordar que la casa és un aspecte del símbol matern, el símbol universal per excel.lència malgrat les palades de terra que se li ha tirat al damunt.

No hi ha res al món que no tingui mare. És a dir: causa primera. “Qui coneix la veritat –escriu aquell gran psicoanalista que va ser Carl Gustav Jung- sap que la mare [personal] és portadora de la imatge, innata en tots nosaltres, de la mater natura i la mater spiritualis, sap que ella és portadora de tot el que la vida conté.” Ni més ni menys.