De l’estirp dels herois

A penes feia uns dies que havia deixat la seva columna diària a La Vanguardia, i encara amb l’esperit ferm de tornar-hi després de vacances, setmanalment. La seva vocació d’escriptor era de pedra picada.

El 13 de març de 1993 em van fer un regal d’aniversari inoblidable: un viatge-llamp a Andratx per conèixer personalment Baltasar Porcel, per parlar-hi. Per a mi, llavors escriptora incipient, Porcel era un mite. L’amic va venir després perquè ja aquell mateix dia vaig saber, en un dinar vora el mar odisseic i niu de pirates, que el nostre escriptor complia anys l’endemà, el 14 de març.

Baltasar Porcel es trobava a Andratx escrivint el llibre que aleshores tenia entre mans. Com ara, que n’ha deixat un d’inconclús. S’acarava al paper en blanc de la mateixa manera que ha acarat la malaltia: amb dolcesa i un valor sense límits. Sí: una dolcesa molt particular era el seu cop amagat darrere una aparença abrupta com les costes del seu Andratx natal, nietzscheana, mascla, directa, que s’expressava sense pèls a la llengua. Això creia, això deia, això feia, sense fissures. “La vida és acció i les idees són accions”, afirmava. “Les coses que no es resolen mitjançant l’acció es podreixen”. Per això incomodava tant als que no creuen el que diuen ni fan el que pensen. Era un mirall irresistible per als impostors. “Sempre he sotmès totes les ideologies a una crítica molt dura”, apuntava en una entrevista que li va fer Pere Antoni Pons el 2007, després d’haver superat la malaltia que ara ha tombat aquest home sempre dempeus.

Porcel, aquest immens escriptor que hauria pogut guanyar el Nobel si en aquest país es poguessin superar els prejudicis i l’enveja, era generós. Va presentar més d’un llibre meu. El primer, Alfa és Omega, amb il.lustracions de la pintora mallorquina Adelaida Murillo, al Cercle Artístic de Sant Lluc. Entre el públic hi havia també l’enyorat Jordi Llimona, aquell caputxí intel.lectualment tant irreverent com Porcel, tots dos homes de la terra de cap a peus i, per això mateix, de ment empàtica, oberta, universal.

Vaig convidar Baltasar Porcel al meu programa al Canal Blau, L’amic escriptor. Va acudir a la cita, primaveral, amb el seu descapotable vermell. Era la imatge del triomfador, però alhora la de l’amic cordial. Sempre que ens veiem parlàvem de literatura, de la vocació que l’estirava fins als límits d’ell mateix: “Mai no he cregut que jo era algú, que ja ho tenia tot fet”.

Baltasar Porcel ha treballat com un condemnat a galeres voluntàriament. Dolça condemna, però, el mandat d’escriure! Lúcid i constant, mai no va esdevenir Faust, mai no va vendre la seva ànima al diable. Sense ànima no s’escriu res d’immortal, i ell ho sabia. Ho sabia ja al començament, de noi, quan se sentia vinculat al món a través de la literatura com a lector. El lector va engendrar l’escriptor. Després ho va comprendre amb més claredat en el transcurs de la malaltia que “el va curar”, segons paraules seves, de “ràbies, amargors, decepcions”.

Aquesta és la consciència comuna dels herois: situar-se davant la mort depurat d’impureses. Llavors la mort no mata res perquè no hi ha res a matar, tota condició espúria ha estat superada.