El rellotger de Benavarri

Observem amb íntima alegria, la veritat, que a Benavarri gairebé tothom parla català: la noia del punt d’Informació, l’avi mudat amb una fina camisa de quadrets beig al qual preguntem per la fonda que ell recomanaria per anar a dinar, l’amable mestressa de la botiga del carrer Major que ens vén ous de les seves gallines i tomàquets olorosos collits aquest mateix matí de l’hort familiar.

A l’avi de la camisa de quadrets encara li preguntem on para el museu del rellotge que s’anuncia al fulletó de propaganda de la vila. “Aquí baix mateix, a mà esquerra”, ens diu, i assenyala un carrer que surt de la plaça on ens trobem.

En efecte. En un tres i no res ens plantem a la porta del petit Museu del Rellotge i hi entrem convidats per l’actitud receptiva i extrovertida d’un rellotger d’ofici que en l’exercici del seu mester ha anat recollint veritables peces de col.lecció. El museu és una casa de poble que el rellotger, originari de Benavarri, establert a Barcelona i retornat a Benavarri en jubilar-se, va restaurant a poc a poc a fi i efecte de poder allotjar-hi els seus tresors.

“Són rellotges vells”, recalca, ja que per considerar-se antics han de tenir més de cent anys. “Això només és qüestió de temps”, li dic, ja que en una visió panoràmica observo que n’hi ha algun de paret, estil déco, que aviat els farà, els cent anys.

El rellotger, que parla també amb el gest de les mans i els seus ulls vivíssims, anava per joier, i amb aquesta vocació pels treballs manuals i delicats va fer els seus estudis a l’Escola Industrial, a l’anomenada Escola d’Arts i Oficis. Però les circumstàncies el van dur per un altre camí. En aquell temps, quan una cosa s’espatllava es duia a arreglar i no es llençava res que no fos per llençar, no com ara.

A cal rellotger, doncs, hi havia molta feina, i el rellotger de Benavarri ens explica que va començar el seu ofici a les ordres del rellotger del barri, i que, per guanyar-se unes pessetones, cada dia se’n duia a casa dos o tres rellotges despertadors per posar-los a punt. En aquella època era una sort que un noi tan jove tingués algun calé a la butxaca els dissabtes o els diumenges per anar al cinema o allà on fos. Una temptació que va dur el nostre home a continuar un ofici del qual ara està tan enamorat.

Sobre la taula de fusta del despatx, el rellotger té uns quants rellotges despertadors com els que devia haver arreglat en els seus anys joves. Me’ls miro amb un sentiment de familiaritat, ja que a casa n’hi havia un de semblant a aquests, amb la seva campaneta, els números ben grans, les busques ben visibles en la fosca. També el nostre artefacte devia fer uns quants viatges a cal rellotger, fins que va caure de vell, inservible.

Els rellotges, amb les seves diverses formes i usos, tenen un punt de misteri, de fascinació. Als rellotges vells del museu de Benavarri se’ls ha de donar corda si es vol que funcionin. Al meu rellotge de polsera, el primer que vaig tenir i que va durar mil anys, se li havia de donar corda cada dia. Era un exercici mecànic, com la mateixa mecànica de rellotgeria que li donava vida i que es feia sentir a l’orella en un amorós tic-tac…