Els mons de l’Islam

El començament del Ramadà ha estat àmpliament difós a la premsa. Ja no es pot obviar la presència islàmica a casa nostra i la Constitució, laica, com ha de ser, empara la professió de les diverses fes. Dic això perquè en la meva infantesa era impensable que es fes esment de qualsevol manifestació religiosa que no fos la catòlica. Recordo amb quin secretisme havien de reunir-se els cristians evangèlics dels anys cinquanta, darrere aquella porta tancada i anònima del carrer Urgell barceloní, on tenien un temple. Només s’obria tímidament els diumenges, mentre alguna gent del barri murmurava d’aquella bona gent com si fessin un pecat.

Els prejudicis barren el pas a la comprensió de les dinàmiques humanes, també les religioses. Els humans són enemics del que no coneixen, va dir Alí, gendre de Muhammad, el Profeta. El món islàmic, entre nosaltres, és encara molt desconegut. Pocs han llegit l’Alcorà i a penes es té coneixement d’uns quants rituals i de les quatre paraules que més sonen, però que s’interpreten al peu de la lletra (com ara el mot jihad, que es tradueix abusivament com a guerra santa, que és com també ho fan els musulmans integristes, que, per sort, no són tots els musulmans).

Val la pena consultar diccionaris especialitzats o fer-se explicar les creences islàmiques per persones que en tinguin un coneixement teològic més profund. En puritat, la jihad és l’esforç o lluita personal per assolir salâm, és a dir, la pau interna. Jihad és, doncs, un treball espiritual, un combat amb les pròpies passions per tal de conquerir la pau, l’equilibri interior.

A fi i efecte que el gran públic pugui explorar i il.luminar amb amplitud la vida i la cultura islàmica, el CaixaForum de Madrid està mostrant Els mons de l’Islam, una fabulosa col.lecció de peces d’art provinents de la col.lecció del Museu Aga Khan de Toronto. Aquest conjunt es podrà veure a Barcelona la propera tardor.

La col.lecció d’aquestes creacions islàmiques o musulmanes abarca més de mil anys d’història. Perquè resulti més didàctica, l’exposició va seguint l’itinerari dels viatgers i comerciants que, a través dels segles, van recórrer el trajecte que va de Còrdova cap a l’Orient Pròxim, fins arribar a l’Índia i a l’Àsia Central.

L’esplendorós califat de Còrdova (la paraula califa equival a agafar les regnes de la vida a les nostres mans), és un element de proximitat que no hauria de fer oblidar les petges de la cultura musulmana que resten a Catalunya, que va ser durant segles terra de frontera amb el Al-Andalus. Més d’un de nosaltres té sang de jueu o de moresc, mal que ens pesi. La reconquesta, a sang, fetge i expulsions va esborrar una gran part de la història que ens ha deixat a les palpentes del nostre devenir, ignorant les cultures jueva i islàmica sobretot. Les nostres sínies són un exemple de l’herència musulmana, una cultura tan important com la que ens van llegar fenicis, grecs, romans i gots, que no hem negat, que hem absorbit. Una cultura de cultures ens fa ser el que som.

Espiritualment, l’Islam no és un bloc homogeni, com tampoc no ho són el judaisme, el cristianisme o el budisme. En l’univers islàmic s’ha de contemplar un conjunt de diverses ètnies, llengües i cultures, a més de les diverses concepcions religioses de la fe predicada per Muhammad. No és el mateix un dervitx que un wahhabita, per posar dos extrems oposats de devots musulmans, ja que el dervitx és un sufí, un místic, i un wahhabita és un musulmà integrista, sovint amant de la guerra santa, però cap a l’exterior. D’aquests intolerants sí que hem de protegir-nos, com de la Inquisició.