Dones

Laura Freixas, feminista, editora, traductora, crítica literària i autora, entre d’altres, d’un llibre de referència, Madres e hijas, que ja va per l’edició número catorze, a propòsit d’un taller de literatura que la segona setmana de setembre donarà a Madrid, diu que “entre l’escriptura, la publicació i el reconeixement sembla haver-hi una sèrie d’obstacles per a les dones” i denuncia l’existència d’“un mecanisme o filtre inconscient que privilegia el masculí i descarta el femení”.

Vet aquí una experiència personal per il.lustrar la qüestió. Quan vaig donar a l’editorial el manuscrit La crisàlide, l’editor, que ja havia publicat dos llibres meus anteriorment amb prou satisfacció, pel tema espinós del relat autobiogràfic, escrit, evidentment, des d’una perspectiva de dona, em va dir, com qui no diu res, que donaria a llegir el llibre al lector a qui més angúnia li feien els llibres escrits per dones.

La crisàlide devia vèncer el prejudici de què parla Laura Freixas. Ens podríem preguntar què origina aquesta resistència, a vegades refús. Pot ser, perquè en molts textos escrits per dones s’hi descriuen mons que resulten incomprensibles, aliens per a molts homes, i no volen entrar-hi perquè, a aquestes alçades de civilització, per coherència ètica, i fins i tot per empatia, podria ser que es veiessin convidats a fer un canvi de patró i això, ai!... Mons en els quals, sense deixar de reflectir totes les contradiccions humanes, a vegades manifesten, denuncien o vindiquen diverses postures femenines davant de la vida (no hi ha una dona igual a una altra).

Hi ha el mateix nombre d’homes i de dones que escriuen, actualment, amb la mateixa competència literària –un 8 per cent de la població, segons dades de Laura Freixas- i només un 20 per cent de les obres publicades a Espanya són escrites per dones.

L’aparença de normalitat enganya. I aquí enllaço amb l’article de Freixas a La Vanguardia sobre la infanta Cristina, desplaçada, suposem que de grat, a Washington per causa de la feina del seu marit, Iñaki Undargarin. Com tantes dones, haurà de multiplicar-se per tal de continuar prestant els seus serveis a la Fundació de “la Caixa”, i atendre els seus deures com a infanta d’Espanya, com a esposa, com a mare, com a filla.

Les infantes també tenen sostres de vidre, és difícil sortir airosa de vells esquemes, com el que ha disminuït la imatge de Carmen Gaspar Badia, esmentada a l’inici d’aquest escrit. Tot i la seva avançada edat, 90 anys, m’ha dolgut la mort de la meva professora de grafologia. Carmen Gaspar era una professional molt valorada pels seus col.legues homes i una mestra excel.lent! Doncs aquestes facetes no apareixen a l’esquela, on només s’esmenta la seva condició de “viuda de Rafael Sastre Rojas”. M’ha caigut l’ànima als peus. ¿Com pot ser que a part de ser l’honorable viuda del senyor Sastre, mare de tres fills i un grapat de néts i besnéts, enlloc no es parli del seu cabal de saviesa grafològica aplicada, de la seva qualitat d’alumna avantatjada del doctor Augusto Vels, de les seves intel.ligents reflexions sobre el moviment de la mà a l’hora d’escriure i la seva repercussió al cervell, i viceversa? M’hauria acontentat llegir “grafòloga” com en altres llocs diu “metge”, però res.

La nostra Constitució no fa diferències entre sexes. Però la realitat ens demostra, tossuda, que costa molt modificar patrons de mentalitat i de conducta.