El rostre de les ciutats

Hi ha altres circumstàncies que ens aproximen a les ciutats, d’entrada només una idea o una postal, sense rostre concret, sense aquesta vivesa. És el fet de tenir-hi amics. Dies enrere vam ser a Arenys de Mar a visitar Teresa d’Arenys (pseudònim literari de Teresa Bertran) i el pintor Enric Maass. El dia lluïa amb la claror esplendorosa del mes de setembre. Per a mi, Arenys de Mar, que té atractius tan remarcables com ser la pàtria dels escriptors Ferran de Pol i Fèlix Cucurull, i ser la mítica Sinera de Salvador Espriu, pren el rostre viu de la meva amiga, que amb il.lustracions d’Enric Maass acaba de celebrar l’edició del seu poemari Versos de vi novell, escrit a l’època que la parella va viure a Horta de Sant Joan i revisats ara per l’autora.

Alguns indrets -pobles, ciutats o continents-, esdevenen el rostre d’aquells amb els quals hem creat llaços d’afecte. Per aquesta raó, experimento sensació de familiaritat quan fem parada a Saragossa, ciutat nadiua de l’escriptora Ana María Navales, dolorosament desapareguda el març passat. Ana María Navales era una formidable poeta i narradora, a més de ser directora literària de la prestigiosa revista Turia. Navales, que deia d’ella mateixa que era una dona lliure, encarnava la fesomia d’una Saragossa ben particular, ja que intel.lectualment mirava vers Catalunya (també s’emmirallava en Anglaterra), tot al contrari que la majoria de saragossans, que miren molt cap a Madrid.

En el meu imaginari –aquí només posaré escriptors, sinó no acabaria mai-, Tarragona té el rostre amic d’Olga Xirinacs i Lleida té el rostre amic de Rosa Fabregat, com Agramunt tenia la fesomia de Guillem Viladot, que al novembre farà deu anys que ens va deixar. Encara veig Terrassa a través de la imatge d’Anna Murià, que va morir el 2004, com veig Falset i Agustí Masip associats. Òscar Pujol, autor del diccionari sànscrit-català, té el rostre de l’Índia, en concret de Nova Delhi i Benarés. Tavertet i Raimon Panikkar es fonen en una mateixa icona, com Llançà i Caldes d’Estrac m’evoquen la figura de Josep Palau i Fabre. La muntanya de Montserrat m’arriba a través del pare Oriol M. Diví. Jean Serra em porta ressons d’Eivissa i Varda Fizbein m’evoca la daurada Sevilla.

L’efígie de Barcelona, la meva ciutat natal, és un mosaic de rostres que trobo a tants carrers i racons emblemàtics de la ciutat. Només a tall d’exemple, per no estendre’m en l’enumeració com si fos una llista de telèfons, veig el somriure serè del pare Jordi Llimona, mort fa deu anys, cada vegada que m’acosto a l’esglésies de Pompeia o els Caputxins de Sarrià.

Amb tots ells vaig mantenir i mantinc correspondència, dilatada relació d’afecte, d’amistat. Moltes cartes –ara també emails- han viatjat vers els meus amics sota el patrocini de Mercuri, el missatger. A través d’aquests corresponsals m’és donat de tenir amistat amb els seus llocs de procedència o de residència. I és que a les persones ens condueix molt més la columna vertebral dels afectes, la mèdula de la vida, que no pas les indicacions del cervell, sempre més utilitàries, més fredes. Els afectes ens aproximen la realitat d’una manera més càlida; però alerta amb les passions: volcàniques no deixen discernir! No és fàcil estimar allò que resulta estrany. Però un sentiment d’empatia envers pobles i persones mena a considerar-los i a respectar-los, si més no.