Literatura i recreació de la realitat

La dramàtica història d’Algèria travessa de dalt baix un relat escrit amb un to d’alt voltatge poètic, gairebé imprescindible perquè el lector pugui metabolitzar els horrors que s’hi descriuen. Per obrir les ganes de llegir-lo, resumiré el relat d’entrada. Younes, un vailet de pocs anys, contempla com el seu pare es mira fascinat una prometedora collita de blat en l’aridesa sahariana del desert de Kednasa. El treball ha estat dur i l’home l’ha fet en solitari. Falta una setmana perquè la collita estigui a punt i pugui treure la família de la misèria. Per sobreviure, ha hagut d’hipotecar casa i terres.

Issa, el pare, agafa el noi per la mà i van a peu al poble. Entra en una botiga on els prestatges són buits i demana al botiguer si ell i algú altre del poble el voldran ajudar en la feina de dallar el blat. L’home, mig adormit sota el turbant, li diu que entesos, i que s’alegra que finalment tingui la perspectiva d’una bona collita.

La nit anterior al dia pactat per recollir el blat, un resplandor vermell al cel desperta la gent de casa: els camps són un infern de flames que Issa intenta apagar, enfollit de terror, amb galletades d’aigua. Fins a la matinada no es rendeix a l’evidència del desastre. En tota la nit no ha deixat d’abocar aigua en un camp que ara és tot cendra.

Al cap d’uns dies hi va el caid escortat per la seva guàrdia i li fa estampar la firma que el deixa sense la casa i les terres dels avantpassats. Tot s’ha acabat. L’endemà mateix, la família agafa les seves poques pertinences i comença la pelegrinació fins a la ciutat d’Orà. Abans d’arribar a la carretera esfaltada després d’haver caminat tot un dia sense menjar ni beure sota un sol de justícia, troben un venedor ambulant de fruita.

-La gent és dolenta, Issa –diu el venedor al pare de Younes, el nen que ha viscut esgarrifat els fets que han dut la seva família a la ruïna.

-És la seva naturalesa. No serveix de res enfurir-s’hi. Quan aquella nit vaig veure el foc en la llunyania, vaig comprendre que hi havia un pobre diable que se’n tornava a l’infern, però era ben lluny d’imaginar-me que es tractava de tu.

La descripció literària i fins i tot poètica d’aquest fet luctuós que obre una novel.la que no es pot deixar de llegir, no li treu gota de dramatisme, ans al contrari, fa més viva als ulls i al cor del lector una de les pulsions més primàries de l’ésser humà: el desig de destrucció de l’altre a qui les coses van millor, tot i que les ha guanyades amb la suor del seu front, com queda palès en la narració de Khadra.

Aquest relat, metàfora de la ràbia oculta que engendren totes les guerres sota la capa d’ideals (i la de l’Algèria colonial va ser molt sagnant), dóna a entendre que és un error pensar que només exploten i roben els rics (aquí podem pensar en el cas Millet). Quan l’ànima humana és roïna, és roïna en qualsevol circumstància. Quan la nostra guerra civil (aquests fets històrics van fer inviable que les democràcies europees donessin un cop de mà a la República), grups d’incontrolats, enverinats de cor i de ment, van matar a tort i a dret molta gent que l’única falta que havia comès era treballar una vinya, tenir un talleret propi o una botiga de queviures.

Hi ha una manera de sortir d’aquest cercle viciós: crear, com Khadra a través dels seus personatges, empatia amb el proïsme. Només des de sentir que l’altre és com un mateix, pot portar a la construcció d’una societat millor que la que tenim.