Petit indi

Aquest és el títol, Petit indi, de l’última pel.lícula de Marc Recha, autor, entre d’altres, d’El cielo cae, una posada en escena del llibre més poètic d’Eugeni d’Ors, Oceanografia del tedi. També Petit indi és un film d’una poesia que posa la carn de gallina.

Sabem què se n’ha fet, dels indis americans: estan confinats en reserves. I fa ben poc que el govern federal els ha demanat perdó pel genocidi comès amb els seus avantpassats. Les diverses nacions americanes –així s’anomenen elles mateixes- estan pràcticament extingides. Els vaig buscar inútilment en el viatge a Washington. Vaig veure molts negres als carrers i al metro, però indi, cap.

El títol de Marc Recha és una picada d’ullet a la condició d’indi, que és marginal i situada en un espai de frontera. Els indis són americans, qui ho dubta, potser els més americans de tots… Però quan es parla d’Amèrica poques vegades es pensa en els nadius, aquella gent que posava l’orella en terra per sentir-la respirar. En aquest món, concretament el de la nació Sioux, les dones mai no prenien el nom del marit i els fills pertanyien al clan de la mare. Les dones que entraven a l’edat madura eren invitades a asseure’s al consell del poble en igualtat de condicions que els homes.

En la pel.lícula Petit indi, salvant les distàncies, es donen unes condicions semblants. La mare del petit indi adquireix gran importància en el film, tot i estar empresonada. La filla la substitueix portant les regnes d’una casa d’homes pràcticament desvagats, amb treballs precaris o, com en el cas del personatge magníficament interpretat per Sergi López, que fa d’oncle del petit indi i es guanya la vida al canòdrom de la Meridiana, fent apostes de llebrers, o potser alguna cosa més, això no queda clar.

En aquesta pel.lícula, on conviuen les poques restes d’un paisatge rural a la riba d’un degradat riu Besòs amb la voracitat i lletjor de l’asfalt, les fàbriques i les cases adotzenades del barri de Vallbona, la bellesa només està en la mirada del cineasta, mirada que traspassa la pantalla fins a commoure l’espectador.

El petit indi és un adolescent silenciós amb ànima de Francesc d’Assís que enyora la mare –la mare real i la mare terra robada, com el indis- que té molt d’èxit en l’art de fer cantar una cadernera. Tant, que guanya concursos. Les escenes d’ocells i ocellaires ofereixen un gran contrast amb les imatges de grues i bulldòzers, amb aquells sorolls metàl.lics i ofensius a les orelles delicades d’un adolescent que és tot innocència en un món de llops.

Parlant de llops, un dels fils conductors de Petit indi és la guineu salvada pel jove, que l’alimenta posant-li el menjar a la boca, i que moltes estones fa pensar en la guineu que domestica el Petit Príncep, l’entranyable personatge d’Antoine de Saint-Exupéry. Però una guineu és una guineu, té ànima de guineu, i a les guineus els agraden molt els animals de plomes. El drama està servit. Perquè de la mateixa manera que el nostre amic filòsof, Jordi Riera, autor d’Els límits de l’infinit, deia sempre fent facècia que una gallina no pot tocar el violí, és a dir, que està limitada genèticament en la seva acció i que d’allà on no n’hi ha no en raja, quan la guineu revé, actua com una guineu. És aquesta, ai!, la faula.