Una història africana

Una guerra com tantes guerres africanes, que és un veritable genocidi de la gent de la terra, sobretot d’algunes ètnies considerades inferiors per les ètnies governants. Un homicidi que és un suïcidi, una tragèdia humanitària de la qual no ens en fem cabal perquè més enllà de les pel.lícules, de les notícies sempre desastroses dels periòdics i de les imatges que veiem per la televisió que fan referència a Àfrica, poc sabem què s’hi cou.

Els africans que s’escapen de la pobresa i manca de llibertats que assola aquest immens i desconegut continent els tenim ben a prop. Però és com si no hi fossin, ja que a penes els veiem. Àfrica és lluny de les nostres vides i, per tant, també de la nostra atenció. La història ben documentada que s’explica a Uba (Premi Vila de Benissa 2008 editat per Viena) ve a pal.liar una mica aquesta ceguesa. Fernàndez ens posa davant dels ulls una realitat ben amagada perquè incomoda les nostres consciències europees, i molt.

En la història d’Uba, constituïda per episodis d’amor, amistat, guerres fratricides i explotació de l’home per l’home, és també el relat de la lluita per la pervivència d’unes cultures mil.lenàries, les cultures orals africanes, que, si la revolució industrial i el colonialisme van ferir greument, la globalització amenaça de mort.

La saviesa africana no està esculpida en pedres, a penes escrita enlloc, simplement és transmesa de generació en generació a través de la paraula i aquesta perilla si els seus parlants són aniquilats, com és el cas. La continuïtat de les diverses llengües africanes i la seva destil.lació en rituals, oracions, proverbis, cançons i narracions on s’explica la creació del món, depèn de la memòria viva de la seva gent.

“S’equivoca qui diu que la paraula oral no és res, perquè no hi ha res que esdevingui a les persones sense la paraula, res, ni bo ni dolent; res no esdevé a ningú sense la paraula, ni matrimoni, ni fills. Qui digui que la paraula no és res, de fet està dient que qui no és res és ell”, tradueixo el que ha escrit Gérard Dumestre a Palabras de África, un volumet on recull sentències, proverbis, poemes, etc. de diverses ètnies africanes, tot posant al seu lloc el valor de la paraula dita i la paraula donada, actes de fe cada dia més escassos aquí, allà i a tot arreu.

“L’autoritat no necessita proclamar-se. Camina amb elegància i dignitat, com el càntir que reposa a terra, com el panyo que cobreix el cistell”, diu un proverbi zamu. Aquesta mena d’autoritat, la veritable, a Uba l’exerceix un dels personatges femenins més ben dibuixats, Fatu, de l’ètnia diola com el mateix Uba, ètnia perseguida i massacrada pels wòlofs, l’ètnia dominant.

La història senegalesa del jove Uba, amb la mort de germans i amics, por a la guerra, però també plena de desig i d’esperança en la vida, acaba on comença la seva història a Europa: fugint del seu país segrestat com tants africans en ares d’aconseguir el que volem totes les persones: una existència on no se’ns arrabassi la nostra raó de ser, i on la paraula, dita o escrita, pugui ser expressada amb llibertat.