La festa de les paraules

En alguns moments de la lectura de Londres nevat (Ara Llibres), m’han saltat dels ulls, espontànies, llàgrimes impregnades de tristesa i d’emoció. La tristesa em venia perquè les paraules que no fa tants anys havíem fet servir per anomenar el món i explicar els fenomens de la vida estan passant avall tan de pressa com aigua del riu, i no pas per tornar renovades amb aigua de pluja sinó per desaparèixer, exànimes, del nostre entorn.

L’emoció s’ha produït perquè, de nena, jo també havia fet figueretes. Avui dia, qui sap què vol dir fer figueretes? I aquesta tensió emotiva que ha provocat que revenissin en mi històries de la meva infantesa, ha arribat al seu cim en el conte final, on l’autor retrata una dona vella que és expressió de la saviesa de la terra, de les seves paraules, dels seus sentiments.

La meva mare, seguint la ruta del llenguatge dels avantpassats que van fer casa en aquesta terra, que, com totes, té les seves particularitats i això és el que dóna caràcter, també en diu mercocs dels albercocs. I afegeixo aquí que diu vandarines quan es refereix a les mandarines. Tinc apuntades aquestes paraules en el meu diccionari personal perquè són les paraules de casa, tan amarades de l’estima i del coneixement de les coses més properes viscudes en l’àmbit familiar. Paraules familiars, sí, que segueixen un codi antic i singular com les que va conservar transformades en literatura Natalia Gingzburg en un dels seus llibres més reixits, Lessico familiare.

En els anys foscos de la postguerra i la dictadura Salvador Espriu va escriure a contravent per salvar els mots que havien de ser útils per a la vida i per a la literatura futures. Jordi Llavina, que combina amb igual destresa poesia i narrativa (Quim Monzó diu que “els contes són a un pas del poema”), ha pres aquesta torxa i té el punt d’honor de fer-se fort en el cultiu d’un llenguatge que, essent el llenguatge més genuí del poble, serveix a la perfecció la més alta cultura. La música culta sempre s’ha inspirat en les tonades populars.

Els escriptors i escriptores treballem amb el llenguatge; és la nostra matèria prima per donar a llum no només una descripció del món sinó també per vehicular a través dels mots els seus arguments, valors i, encara, el seu sentit últim fins on les nostres llums poden arribar. Per aquesta raó no es pot frivolitzar l’escriptura sinó que se l’ha de servir amb determinació, ja que és una via de coneixement de la realitat com ho és la ciència i la filosofia.

La recent Nobel de Literatura, Herta Müller, va dir en el seu discurs de recepció del premi que “per estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens sigui possible usar, més lliures ens tornem”.

L’empobriment del llenguatge i la seva decadència, en efecte, ens torna menys lliures perquè veiem el món de forma més estreta, més opaca. El llenguatge actual, tan escanyolit, és el reflex d’una realitat decadent. Per això cal saludar Londres nevat, de Jordi Llavina, que a contracorrent de l’entorn més aviat banal i adotzenat redescobreix el sentit profund de les coses que ens envolten i les converteix en literatura perquè no se’n perdi la seva virtut. En els seus treballs, Jordi Llavina no només trasllada als lectors els problemes morals del nostre temps (passats pel sedàs de la seva experiència) amb uns relats estèticament bells i ben resolts tècnicament, sinó que vigoritza els mots. Mots polimentats per una feina artesanal, de pedra picada, i magnificats per la voluntat que hi parli el cor de la terra encarnat en la figura de la vella senyora, símbol de la Mare Terra de la qual procedim i a la qual hem de retornar transformats en àngels humans, com volia Eugeni d’Ors. Els contes de Londres nevat són una bella lliçó de filosofia quotidiana. Quina, si no?