Un Carnaval a Cadis

Aquell dissabte de Carnaval vam fer un tomb per Cadis en companyia del poeta i crític d’art José Corredor-Matheos. Havíem fet el viatge en cotxe des de Barcelona fins al Puerto de Santa María amb el propòsit de visitar el poeta Rafael Alberti i conèixer la seva Fundació. El poeta, ja gran, estava com absent, tot i que ens va recitar de memòria alguns dels seus millors poemes.

Vaig observar aquella nit de disbauxa carnavalera als carrers de Cadis com si veiés una pel.lícula en tres dimensions. L’impacte de les visions, acolorides i festives, va donar lloc a l’escriptura d’una narració curta de to imaginatiu, que vaig incloure a L’àngel incorruptible (1997).

En aquest text, que tot recordant el nostre Carnaval de Vilanova vaig titular Ball de mascarots, s’hi descriu un fet fantàstic que es barreja amb l’experiència real, ja que en les festes del Carnestoltes qui pot destriar els límits entre la realitat i la imaginació? En aquest relat oníric, la protagonista es presenta al ball sense màscara, la qual cosa provoca astorament entre la gent que participa al sarau. Per Carnaval la màscara sembla indispensable. Per aquest motiu, els participants al ball s’indignen amb aquesta persona de valent, com passa a les platges nudistes quan algú pretén banyar-s’hi vestit de bany.

Voler participar al Carnaval sense màscara és estar fora de lloc. “Ningú, en una jornada com aquesta, no s’explica que jo vagi pel món sense màscara. Ni creu ‘raonable’ que en cap moment no hagi volgut emprovar-me una perruca de nylon ni empolvorar-me la cara...”

Cansats de rondar, finalment ens vam asseure per reposar una mica de la caminata en una terrassa coberta situada a la plaça més cèntrica de la tasseta de plata, com en diuen d’aquesta ciutat tornassolada d’argent per la llum marítima. Aquella terrassa era una veritable tribuna visual. Així, des dels nostres seients vèiem passar grupets enjogassats de gent emperrucada i amb uns maquillatges tan ben fets que els devia fer irreconeixibles pels seus conciutadans; asseguts en aquell indret vèiem desfilar gent disfressada de tot i de res, que també n’hi havia que anaven ben lleugers de roba, tot i el fred, vivíssim!, que a nosaltres no ens va permetre treure’ns ni bufandes ni abrics ni guants en cap moment.

En els carrers que entraven i sortien del centre històric, també anaven i venien grups de chirigotas que cantaven cançons crítiques, amb fina ironia, cançons amb lletres de doble sentit que feien riure d’allò més els gaditans que les escoltaven, però que resultaven un misteri per a nosaltres, passavolants ignorants del significat últim d’aquelles bromes perquè no en coneixíem el codi interpretatiu.

Mentrestant, “algú, amable, m’ofereix el braç: s’ha adonat del meu estat d’indigència, del meu gest d’ignorància. S’ha adonat que amb les empentes sóc a punt de caure. Somrient, em diu que si algú té l’acudit, posem per cas, de pessigar-me, no podré saber, de cap de les maneres, qui ha estat... Davant nostre ens para algú per fer-nos ganyotes darrere una carassa.”

Colles de gent amb un antifaç cobrint-los mitja cara, se’ns acostaven i ens somreien pel forat dels ulls, ens treien la llengua, ens feien pam i pipa, ens convidaven a viure una fantasia, potser un somni de Carnaval.

I és que la celebració extraordinària del Carnestoltes té això: començant pel dijous gras, ofereix gairebé una setmana de parèntesi festiu en la vida quotidiana que trenca ben bé la rutina del treball i l’ordre establert i deixa pas als desitjos ocults com fer llengotes als qui ens cauen malament, dir-ne quatre de fresques als impresentables, disfressar-se d’home o de dona... En fi, desfà les convencions socials. Però després de calaverades i sortides de mare elevades al cub, el dimarts, amb el ritual fúnebre i ploramiques de l’enterrament de la sardina, amb el dimecres de cendra a la vista (ets pols i pols seràs), tot torna a les vies ordinàries:

“De cop sobte, silenci. Quan m’he desvetllat, m’he trobat que un sàdic menjanines m’havia arrencat una mà: Pobra de mi, mai més no podré fer de maniquí ni somiar una nit de Carnaval!”

Conte contat... Bon Carnaval 2010!