Històries pintades

Les obres d’estil figuratiu d’Edward Hopper (Nova York, 1882-1967) són històries pintades. Més encara: són imatges cinematogràfiques, com instants detinguts en un fotograma. Les pintures de Hopper fan l’efecte també d’una posada en escena, de tant teatrals i escenogràfiques com són, tot i que sembla ser que l’artista no inventava res del que pintava: els seus motius són reals, extrets de la seva quotidianitat immediata. És per això que es diu que és l’artista plàstic que millor ha sabut pintar l’Amèrica del seu temps. Un esperit de l’american scene desolat, però, solitari i com a perdut enmig de grans i petites ciutats, amb gent que reflecteix una sensació d’estranyesa, d’exili interior, gent atrapada en històries tràgiques, potser fins i tot sòrdides, darrere d’un posat contemplatiu, aparentment serè.

El drama existencial que s’endevina en aquestes pintures ve precisament dels ambients que respiren aquests quadres amb tanta càrrega emocional, ambients íntims, com si el pintor s’hagués introduït silenciosament, amb nocturnitat, a l’interior de cases, cafès i bars, o dins d’habitacions d’hotel o dins de compartiments de tren. En aquestes atmosferes condensades de preguntes existencials, les figures hi són com personatges de conte, personatges encantats que sembla que esperin que algú els alliberi, que els tregui del seu entotsolament o del seu dolor de viure. Fins a la seva revelació vés a saber en quin moment, no podrà ser explicat el misteri que s’amaga darrere un gest seriós i amable, però mirant qui sap cap a quines fondàries del temps detingut en la pintura.

La temptació d’imaginar històries sobre aquests personatges de Hopper tan inquietants com orfes és gran. En la literatura catalana hi ha l’antecedent de Jordi Coca, que l’any 1995 va publicar Paisatges de Hopper. Ara, Erika Bornay, amb bones dosis de fantasia literària per una banda i amb prou coneixement de l’univers pictòric de Hopper per l’altra, acaba de publicar Las historias secretas que Hopper pintó (Icaria).

Erika Bornay, historiadora d’art i professora titular de la Universitat de Barcelona, és autora de diversos libres sobre tema artístic, preferentment sobre la iconografia de la dona en el món de l’art. Llibres d’investigació entre els quals voldria destacar dues obres que personalment em van interessar molt quan les vaig llegir, Las hijas de Lilith. La imagen de la femme fatale en el arte (1990) i La cabellera femenina. Un diálogo entre poesía y pintura (1994).

A Las historias secretas que Hopper pintó, les dones protagonistes hi tenen un paper destacat. En els quadres escollits per Bornay (dinou en total), la majoria estan protagonitzats per enigmàtiques figures femenines que revelen una gran tensió emotiva que l’escriptora desvetlla en unes històries que ben bé podrien haver estat així, o d’una altra manera igual de versemblant. La imaginació no té límits.

L’atenció al detall de les pintures de Hopper es reflecteix també en les narracions de Bornay, així com la sensació de gravidesa ambient que es posa de manifest per l’extrema pulcritud d’unes pintures resoltes amb pocs elements icònics, però d’una gran significació simbòlica. A Las historias secretas que Hopper pintó, Erika Bornay resalta de manera molt efectiva aquest dramatisme pictòric (metafísic?) d’Edward Hopper. L’autora ha descrit amb relats imaginatius el desassossec vital de les figures-personatge que Hopper va mostrar en unes composicions sovint misterioses, desangelades, gèlides fins i tot, però harmonioses en el seu conjunt. Com si els sentiments de pèrdua en grau superlatiu dins d’una tela ja no fessin mal, com si pintant-los es conjurés el seu efecte devastador. Però, com explica Bornay, en les històries (secretes) que Hopper va pintar el mal bé que hi és.