Herba roja de tardor

De seguida vaig dir que sí. L’autor del llibre Cien estancias del haiku japonés és un gran expert en la matèria. Només cal repassar la llista de les seves publicacions o les seves conferències i cursos sobre el tema. Deixeble de Reiji Nagakawa, aquest doctor en Filosofia ha viatjat diverses vegades al Japó, ha estudiat a fons l’haiku...

Fer la versió en català d’un text que, per les seves característiques (es tracta d’un estudi aprofundit de l’haiku a partir de traduccions d’haikus clàssics i moderns de l’original en japonès), em va semblar -i em sembla- que podia representar una aportació valuosa per al nostre àmbit literari. Una literatura és una llengua, però també una tradició. Mentre que una cultura, en el sentit ampli, es fa a base de referents, també els que són traduïts d’altres llengües.

Hi ha en la cultura catalana (ja sigui en l’art com en la poesia) una bona tradició de referents orientals. L’haiku, el conreu de l’haiku, ja a principis del segle XX va despertar aquí molt d’interès. Basti recordar Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, dos primerencs conreadors d’haikus (o, millor dit, de les diverses ‘variants’ de l’haiku estudiades per Jordi Mas López a: Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004).

L’expressió ‘aproximació a l’haiku’ d’aquest destacat estudi de Jordi Mas no pot ser més encertada. Perquè ens trobem sovint amb haikus escrits per poetes occidentals fent ús, això, sí, de la mètrica tradicional japonesa de disset síl.labes distribuïdes en tres versos: 5-7-5 (a la catalana: 4-6-4). I perquè, fins a l’hora present, tal vegada les ments occidentals només poden fer això, ‘atansar-se’ a l’haiku, ja que l’haiku és una forma poètica que sorgeix de la cosmovisió japonesa, que és una cosmovisió oriental.

Traduir sempre és un repte, i encara que de vegades es tingui la sensació que pel camí es perd alguna cosa, en realitat s’hi guanya sempre, ja que en el trànsit d’unes llengües a unes altres s’obren perspectives a d’altres móns, que ens enriqueixen. Per a la mentalitat occidental, Orient és encara un enigma. I és precisament d’aquest món de matriu oriental, i específicament del ‘món’ japonès, d’on sorgeix l’ haiku. D’un món que l’autor i la traductora hem tractat de mostrar a Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès.

Immergir-se en aquest ‘món’ demana esforç, deixar el llast de tants prejudicis. El primer que se’ns fa evident en llegir un haiku és que ens trobem davant d’un univers pràcticament desconegut, davant d’una altra sensibilitat, davant d’una altra manera d’entendre l’existència. I tot això és al nus de l’haiku. Intentar explicar aquest ‘nus’, el cor de l’haiku, és l’objectiu de l’estudi de Vicente Haya i del meu intent de vehicular-lo.

Un cop atreta per l’estudi, per l’atmosfera que s’hi respira, un cop fet meu l’estudi de l’haiku per part de l’autor, vaig iniciar les diverses fases de la traducció. Començant per la més literal, continuant per la versió que més s’ajustava als trets característics de la nostra llengua i acabant per reescriure la versió de forma que les particularitats del món, de la mentalitat on s’origina l’haiku, emergíssin amb transparència.

Perquè una de les dificultats que m’ha presentat la versió al català de Cent estances de l’haiku japonès ha estat, precisament, posar en la nostra llengua no només un text escrit originàriament en castellà (hi ha una dificultat insospitada a traduir llengües veïnes) sinó sobretot interpretar la sensibilitat d’una llengua, la japonesa, que expressa tot un món, el món japonès que ha donat lloc a aquesta miniatura verbal que, per contra i fora de tota retòrica, ens provoca una immersió en la realitat tota sencera. L’haiku se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental, verbositat, ornament i barroquisme literari per mostrar la realitat nua, transparent.

D’aquí ve, em sembla, l’interès per l’haiku per part d’alguns dels nostres poetes. A la meva manera d’entendre, una de les característiques de la poesia catalana –tenint present les seves múltiples veus!- és una certa contenció emotiva i la sobrietat formal, coses ambdues que ens acosten una mica a l’estètica i a l’esperit oriental de l’haiku.

El conreu d’aquesta forma japonesa (entengui’s ‘conreu’ per aproximació!) en la literatura catalana ja va ser posada sobre la taula per Josep Julià i Shigeko Suzuki al seu estudi El haiku en Cataluña: un préstamo literario sin traducciones (Livius: Revista de estudios de traducción, Universidad de León, 1997). També al seu llibre Ressonàncies orientals (Edicions 3 i 4, València, 1999), el professor de la Universitat d’Alacant Enric Balaguer recull la influència d’aquesta ‘onada oriental’ en alguns dels nostres millors poetes.

La llista de grans poetes que han conreat l’haiku en llengua catalana (Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre...) i dels traductors d’haiku japonès al català (Jordi Coca, Miquel Desclot, Jordi Pagès, J. N. Santaeulàlia, Natàlia Barenys...) està ben nodrida. Cent estances de l’haiku japonès de Vicente Haya s’afegeix ara a aquesta tradició d’interès per la sensibilitat poètica japonesa, tot mostrant, acostant-lo com en un zoom, el treball poètic de l’haijin –el poeta d’haikus- que, en un espai ben reduït, aplega l’esclat de l’univers en un mateix instant: el moment present i l’eternitat, tot alhora.

Aquest estudi d’uns quants haikus clàssics i moderns japonesos és fruit d’un expert natural de Sevilla, que, tal com diu ell mateix en l’endreça d’aquest llibre, els ha volguts oferir ara a la seva terra adoptiva. Jo només em reservo, de grat, el paper de mitjancera.

Teresa Costa-Gramunt
(Pròleg d’Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès)