El Penedès llegendari

De la història a la llegenda a vegades només hi ha un pas, o dos, no vindrà d’uns centímetres, ja que una de les característiques de les llegendes és que, un cop cristal.litzades, se situen fora del temps. Sovint la tradició les fa començar amb la frase de rigor: Hi havia una vegada… Que és tant com dir: ahir, abans d’ahir o qui sap quan, en tot cas una vegada que val per totes les vegades.

Sota la capa de les llegendes s’aixopluguen fets reals o ordinaris trenats amb fets extraordinaris. Hi ha llegendes universals, històries que, sorgides en un moment i lloc concrets, han viatjat, han fet la volta al món i han tornat. Per aquesta raó trobem llegendes que es repeteixen en indrets diferents. Hi ha llegendes, però, que són purament locals, que no s’han mogut gaire del seu entorn. Tant, que expliquen el lloc, en donen fe i identitat, tot i situar-lo en la intemporalitat.

El Penedès interior i el Penedès marítim, aquest territori ampli que anomenem gran Penedès, no és una excepció. Aquest tros de terra ha donat un patrimoni en matèria de llegendes propi que, a hores d’ara, fa molt de goig i fa de bon llegir, com ja es va demostrar temps enrere a: Mites vilanovins, d’Antoni Ferrer i Martí, i Llegendes del Penedès i les valls del Garraf, de Bienve Moya, tots dos llibres del 2005.

A aquests reculls del nostre llegendari popular, ara s’hi ha d’afegir, per mèrits propis, El Penedès llegendari (Cossetània), de Juan Carlos Borrego Pérez. Que, com diu el mateix autor, pretén ser un catàleg de les llegendes del Penedès, però que ell, fent ús de la seva imaginació i traça estilística, ha volgut desenvolupar literàriament. I a fe que se n’ha sortit.

Després de consultar una àmplia bibliografia del floklore de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, Juan Carlos Borrego s’ha acarat a la redacció creativa d’una seixantena de relats ordenats per temàtiques i amb una introducció explicativa de cada tema.

La seva proposta és força novedosa, ja que, com ell mateix escriu al seu pròleg, “m’he atrevit a redactar de cada llegenda una versió nova, la meva, narrada en to literari, una feina que els meus predecessors m’han posat difícil.”

Tot i que el nucli de la llegenda s’ha de conservar com ens ha pervingut, ja que és síntesi i llavor alhora d’una contalla tradicional, és una gran temptació per a un escriptor o escriptora no assajar de dir-ho d’una altra manera. De fet és ben freqüent aquesta forma de procedir. En el moment d’escriure aquest comentari em ve al cap el magnífic conjunt de proses Les roques i el mar, el blau, de Salvador Espriu, on el poeta recrea de manera ben original històries i figures mítiques gregues com ara Sísif, Medea, les amazones, Cronos, Orfeu, Màrsies, Cassandra, Circe, Fedra, Prometeu, Ícar i tantes altres figures més, fins arribar al nombre de cent.

En cadascuna de les llegendes del Penedès ara recollides per Juan Carlos Borrego, l’autor adverteix quina part del relat procedeix del material llegendari heretat i quina part és de collita pròpia, a fi i efecte que els lectors puguin fer-se una composició acurada del valor d’un treball tan ambiciós com reexit. Llegiu El Penedès llegendari i ja m’ho sabreu dir.