Carme Riera, pintora

Amb Evocació mediterrània, l’exposició que aquest maig s’ha pogut veure al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona, ha tornat a sorprendre el públic amb una mostra exquisida del seu treball tan rigorós tècnicament parlant com conceptualment imaginatiu.

La capacitat imaginativa de Carme Riera la duu a explorar fins a l’últim extrem de què és capaç el seu esperit inquiet, les possibilitats plàstiques que li ofereixen els seus objectius artístics. A propòsit d’aquesta recerca atenta, minuciosa, Joan Martí i Castell, un bon observador del trajecte artístic i vital d’aquesta pintora, escriu al catàleg de la mostra: “[Carme Riera] es quedaria amb el món sencer, sense marginar-ne el més petit i aparentment insignificant detall, treballaria amb l’univers sencer, fins i tot amb la naturalesa teòricament no manipulable.”

En efecte: per a Carme Riera res del món no és insignificant, ni visible ni invisible, tot la sedueix, tot li és motiu artístic. Millor dit: subjecte artístic, ja que l’autora, que mai no s’acontenta amb fàcils solucions formals i que sempre va més enllà dels camins que fins i tot ella mateixa ha transitat, té la virtut de fer dialogar en un mateix espai creatiu les idees preconcebudes amb la seva realització plàstica. La tensió emocional i estètica que s’estableix entre la idea i la seva materialització és, per tant, objecte i alhora subjecte artístic en l’obra de Carme Riera, i a això sembla que vulgui referir-se Joan Martí quan parla de la seva voluntat de treballar fins i tot “la naturalesa teòricament no manipulable”.

D’aquesta naturalesa espiritual de la realitat i a la seva expressió a través de l’art més contemporani, en va parlar ja Kandinsky: “Veiem, doncs, com en cada petit problema, i en el fons del major problema de la pintura, es troba sempre el factor interior. El camí en el qual ens movem actualment, i que constitueix la major felicitat de la nostra època, és el camí que mena al despullament d’allò extern [de la forma externa convencional], per a oposar-hi el seu contrari: la necessitat interior”.

O el que és el mateix: la necessitat d’expressió plàstica dels moviments del món intern, de la vida espiritual i la seva tensió dialèctica amb el món, la seva vibració en forma de pintura que, per força, es mostra més abstracta que figurativa, tot i que allò més abstracte s’ha de resoldre prenent alguna mena de forma, ni que sigui purament gestual.

I aquí és on volia arribar per donar notícia més precisa de les obres que integren Evocació mediterrània. Salvant totes les distàncies, que ho són de temps, de cultura i d’expressió estètica, Carme Riera ens acosta l’esperit (entre blau i mercurial, és a dir: serè i ingràvid) de la Mediterrània com Constable va acostar-nos l’esperit dels cels i dels paisatges anglesos amb unes pinzellades lliures d’amanerament, que eren, i per això encara commouen, la més genuïna expressió d’un estat anímic. Més encara: eren la visió espiritual que aquella natura en viu li provocava.

I així com Constable no va pintar el paisatge tal com el veien els seus ulls externs sinó que a través de la mirada interior va pintar la seva etèria bellesa secreta, en la seqüència d’imatges de la mostra presentada al moll de Tarragona, Carme Riera, emportada per la seva visió interior de la realitat, ens mostra, transfigurada en obra d’art, la seva vivència personal de la Mediterrània i la influència de la seva cultura, agent provocador de la nostra manera de ser, que tenen en Grècia i en Roma arrels profundes.

Saludem amb goig la nova proposta artística de Carme Riera, que, una vegada més, ens ofrena amarada de saviesa antiga i renovada, tal com es pot observar a Vas sagrat, l’obra amb reminiscències gregues que il.lustra aquest comentari, realitzada el 2009 en estany sobre fusta.