Dignitat

La gernació que va omplir el centre de Barcelona era impressionant, la riauada es va desbordar no només pels laterals del Passeig de Gràcia (no es podia donar ni un pas i part de dalt va arribar fins a l’estació de metro Fontana) i avall, fins a la Gran Via i Plaça de Catalunya, sinó que va transcórrer també pels carrers laterals: Rambla Catalunya i Pau Claris.

Els qui hi érem vam poder veure i viure com la capçalera va quedar literalment encoixinada entre la gent, no podia avançar en el recorregut que s’havia traçat. En arribar a la Gran Via va haver de dissoldre’s la capçalera, que no la manifestació, que va seguir fins a la Plaça de Tetuan, on es van llegir uns mots reivindicatius i es va cantar Els segadors.

Tot això es podia observar i fotografiar perfectament des de l’helicòpter (potser més d’un) que seguia el tram. Dissabte a Barcelona i procedent de diversos indrets de Catalunya, València i Rosselló, hi havia un milió cent mil persones, segons la guàrdia urbana, que compta sempre a la baixa, i un milió cinc-centes mil segons la organització.

Sempre hi ha, però, manipuladors de xifres. Segons la primera edició digital d’El País érem 56.000. De bon matí, un amic va enviar un email, indignat, als amics que, tan indignats com ell, vam anar passant l’email fins que devia donar la volta a tot el país… En algun moment es devien encendre les alarmes, la crida al boicot els devia fer por perquè més tard van canviat la xifra per la de mig milió de persones. Tot i així, una mentida.

Sempre hi ha negacionistes, ja sigui per ignorància suprema, ceguesa forçada o per interès malèvol, com és el cas. Però la força de la veritat, tard o d’hora s’imposa per ella mateixa. La manifestació multitudinària que vam viure de primera mà és una mostra de quan la gent diu prou, ja està bé de trepitjar-nos la dignitat.

Periodistes, escriptors i intel.lectuals som servidors de la veritat. Per això ofenen actituds deshonestes intel.lectualment parlant com aquesta. Jo vaig anar a la manifestació i aquí dono testimoni de que érem molts, molts, i encara més que no surten a la foto dels diaris. Cadascú hi anava per ell mateix, però també per a altres, com ara els meus pares vellets que a penes es poden moure de casa. Ells m’han ensenyat que és de desagraïts no estimar una terra, Catalunya, que ens ho ha donat tot: la carn i l’ànima del que som. I això val tant pels que hi hem nascut com pels que s’hi han incorporat. Tots sabem que els fills adoptius són estimats com els fills propis. Així, doncs, a casa hi cap tothom que se la senti seva. Només aquesta és la condició: que se la senti seva i la defensi quan cal i dissabte era un dia d’aquests. Ho vam fer dissabte i ho farem “el dia després”. Estem ben determinats, els motius ens desborden com la mateixa riuada, tot acaba de començar.