(Des)Memòria

El protagonista d’aquest documental destinat a un millor coneixement dels efectes de tan terrible malaltia, és un personatge singular del nostre escenari polític: l’exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Que en un gest molt característic de la seva llançada personalitat, de seguida de conèixer el diagnòstic el va fer públic amb la intenció, no menys agosarada, de fer-li front, tal com es reporta en una pel.lícula modèlica en el seu gènere.

En una escena de Bicicleta, cullera, poma, Pasqual Maragall apareix en fotografia feta per ell mateix de bon matí, en el moment d’afaitar-se, com volent retenir una imatge de les més casolanes d’ell mateix a fi i efecte de no oblidar-se. I és que la memòria ens dóna consciència de qui som, i aquest oblidar-se és precisament el drama de l’alzheimer.

Em contava una amiga meva la profunda desolació que experimentava quan veia com el seu pare, un advocat intel.ligent i batallador que en les seves estones de lleure escrivia poemes i obres de teatre, alhora que anava perdent la noció d’ell mateix oblidava el nom i fins i tot l’existència de la seva dona i filles.

Un excès de proteïna no eliminada de les cèl.lules del cervell en l’àrea de la memòria ocasionen la progressiva mort de les mateixes, amb el resultat, dramàtic, d’una progressiva desmemòria que va anulant la consciència del jo i, per tant, també dels altres.

En estadis més avançats de la malaltia, no sé. Però en els primers estadis mostrats en el film, dos anys en el cas de Maragall, si bé la memòria va tenint més forats, els trets més característics de la personalitat sembla que no canvien massa, i, segons com, s’accentuen. En un dels testimonis de Diana Garrigosa queda palès, per exemple, que la llibertat d’actuació de Maragall, que exigeix tot i les limitacions i perills que comporta en el seu estat, segresta la llibertat de la de la seva dona. I tot això no ha fet més que començar, se’ns ve a dir, donant a entendre els canvis profunds que també experimenta l’entorn del malalt.

Recordar és inventar, diuen alguns estudiosos, ja que la memòria no és un fet estàtic sinó dinàmic. Altres diuen que és reconstruir els fets viscuts a partir de la memòria d’unes impressions. El que ningú no dubta és que som qui som a través de la memòria, si voleu una invenció o una reconstrucció mental, però que sentim com a real.

Una de les més grans creacions de la memòria és el jo personal, la identitat. Per això, quan la memòria pateix un dany sever es desintegra la nostra personalitat, l’individu perd els seus referents personals i socials, deixant-lo a mercè de la pura biologia. El jo desapareix, emigra qui sap vers quines regions de la realitat. Costa d’acceptar que en estadis avançats de malalties com l’alzheimer els qui estimem no són ja amb nosaltres de la manera conscient com els hem conegut. La memòria és el suport de la nostra biografia viva, ja que ens fem a cada instant.