Carta al Papa

Carta al Papa és una llarga carta escrita des de la fe i amb esperit de servei, però lúcidament crítica amb aquest papat i amb l’Església en general, entesa aquesta com a institució i no com a una comunitat de creients.

El gènere epistolar -tan grat, d’altra banda, als apòstols històrics-, és un mètode perfecte per exposar, ordenadament, els punts de vista que es volen comunicar. En la seva epístola, Lluís Busquets esmerça tota la seva saviesa de matriu evangèlica i la seva santa indignació a imatge de la de Jesús quan va expulsar els mercaders del temple, a posar els punts sobre les is sobre els temes candents que afecten els humans en una època com la nostra, tan trasbalsada pels quatre costats, tot i que dir-ho sembli ja una obvietat.

No obstant això, l’Església catòlica sembla ben lluny d’allò que no li hauria de ser aliè, com és la condició humana. Sis són els punts que tracta Busquets, escollits entre els molts que segurament voldria exposar, però per això li caldrà escriure altres epístoles. Tot i que tem que ni aquesta ni cap altra no serà llegida pel Papa, ni tan sols n’acusarà rebut com seria d’esperar que fes encara que fos via secretari del secretari. Cartes molt més importants que la seva –reporta Busquets en el seu llibre- han quedat sense resposta perquè el Papa no escolta segons quines veus, faltant al que hauria de ser la seva missió principal, que és la de ser pastor de l’Església que se suposa que som tots els creients. Sis són, repeteixo, els capítols (amb els seus subcapítols d’imprescindible i polèmica lectura) que integren aquesta Carta al Papa:

Inici
Per educació, presentem-nos
Jesús molesta tot poder, sobretot el religiós, i per això aquest el falsifica
Informe sobre Catalunya per al bisbe de Roma
L’Església és polièdrica
Conclusió: Aneu-vos-en del Vaticà i feu foc nou!

La lectura d’aquesta Carta al Papa no deixa indiferent. Més: un, una, hi troba tantes de les qüestions sobre les quals ha reflexionat en el passat i en el present, que se sent en comunió amb el seu autor, tot i les diferències de criteri que es puguin tenir i que hi han de ser. O no tenim dret a la llibertat de pensar per compte propi? Lluís Busquets, un home de fe de pedra picada, però d’espiritualitat madura i conscient, és per això mateix un home valent a l’hora d’exposar el fil argumental que hauria de presidir el missatge de l’Església i que sembla que, més que mai, s’hagi perdut pel camí: la bona nova de Jesús es basa en l’encarnació de Déu (o allò que anomenem Déu) en la història. Per tant, és aquí i en el nostre temps, on els cristians hem de construir el Regne (metàfora de la plenitud humana), no esperar trobar-lo a l’altre món! Aquest és, de manera resumida, el postulat del Concili Vaticà II, que ha quedat a l’escapça. Pitjor: sembla que involucioni a passos agegantats, seguint el curs revers de la història.

I pel que fa a qüestions més immanents, fa mal als ulls i al cor veure com el Vaticà (cal que el Vaticà sigui un estat?) no respecta els més elementals drets humans, com la Xina o Cuba, posem per cas. És ara i aquí on els cristians ens hem de moure, hem d’actuar incidint en la vida quotidiana personal i col.lectiva de pobles i nacions. És per aquest motiu que escandalitzen les finances vaticanes, tan opaques, el desplegament mediàtic de les visites papals com si fos una estrella de rock, el menyspreu visceral envers les dones, la submissió exigida als bisbes elegits a dit i allunyats del poble al qual han de servir, la influència de certs grups de pressió dins l’Església, l’amistat amb veritables gàngsters polítics com Pinochet, Bush i d’altres. I no dic més perquè ja no tinc més espai. Llegiu la Carta al Papa de Lluís Busquets, val la pena acompanyar-lo en les seves reflexions i reivindicacions com l’acompanyen amb un pròleg Jaume Botey i Arcadi Oliveres amb un epíleg. Són gent de fe com el mateix Busquets, gent compromesa amb aquest món tot seguint l’exemple de Jesús i sempre donant la cara.