'No et facis posar cendra'

És clar. Perquè el cos és el temple de l’esperit. Cos i esperit no estan pas separats: el cos és tan de l’esperit com l’esperit és en el cos. Sota la capa del catòlic cultural que es desprèn d’alguns dels seus articles publicats a la premsa de l’època, l’escriptor Joan Maragall (1860-1911), de qui enguany commemorem els 150 anys del naixement, en els seus poemes (on el seu pensar i sentir se sent més lliure) surt amb ciris trencats com el de més amunt, i que devien xocar amb la moral del moment, tan encarcarada i tan desvitalitzada d’esperit.

El pensament i la religió en Joan Maragall és objecte d’estudi per part d’Ignasi Moreta. No et facis posar cendra (Fragmenta editorial) és la biografia intel.lectual i espiritual de Joan Maragall, que, a dir d’un pastor de muntanya que l’havia conegut quan estiuejava amb la família al Pirineu, era “aquell senyor que feia llum”. Aquesta anècdota, que per la potència de la imatge poètica podem elevar a categoria, descriu amb paraules escaients la figura del poeta del Cant espiritual. Me la va explicar en una de les seves classes de literatura el professor Ramon Cotrina (traductor al català de Reeixir, de Michel Quoist, recordeu?).

En la recerca d’ell mateix (Coneix-te tu mateix, resava al fronstipici del temple de Delfos), Joan Maragall va comprovar que espiritualitat i religió no són ben bé el mateix: la religió és una forma d’espiritualitat i, encara, que la religió catòlica és una forma de religió que, com totes les formes religioses, pot viure’s amb espiritualitat o sense. Davant la “fe morta”, desnodrida per un clergat que no sempre exerceix correctament la seva funció, irromp la fe viva, l’anhel d’elevació dels humans que senten amb força aquest impuls que el poeta Maragall va conceptualitzar amb termes com aquests: vida, esforç i ritme, que contraposa a mort, peresa i inèrcia o automatisme.

En la seva obra, sobretot en l’obra dels darrers temps, la més madura, Joan Maragall parla de l’espiritualització de la matèria per no romandre en el caos. I de nou ens trobem amb un Maragall modern, que podria estar dient el mateix des de la tribuna dels mitjans de comunicació més actuals i influents. En els seus escrits, Joan Maragall apel.la a la responsabilitat individual en aquest camí contra la peresa i a favor de l’esforç. Amb visió de futur de la nostra societat d’avui, tan colapsada materialment i tan aturada espiritualment que sembla en via morta, la veu de Maragall ens empeny per a resistir l’impuls del caos i a voler “ser més” a través de l’esforç. Perquè, com escriu Moreta interpretant el pensament del poeta, “quan no hi ha aquest esforç, quan no hi ha ritme, quan hi ha manca d’ànima, la vida esdevé mera aparença, moviment que respon a un simple automatisme, i de fet el que hi ha és més mort que viu”.

Davant dels reptes colossals del segle que tenim per davant, no ens deixem posar cendra: siguem foc, vida.

Teresa Costa-Gramunt