L'exili violeta

També en la nostra guerra (in)civil, tal com li agrada de dir a Marta Pessarrodona, la dona, igual que l’home, en va ser part activa i passiva. És a dir: llevat de la lluita al front en l’exèrcit regular, les dones hi van participar de ple, pràcticament en igualtat de condicions, tant de víctimes com d’agents (cal recordar el paper que les milicianes van tenir en la contesa).

L’exili conseqüència de la Guerra Civil inclou, doncs, noms de dones. Les exiliades són tan anònimes o tan il.lustres com els exiliats. La llista de les dones exiliades rellevants en el camp de l’art i la cultura és llarga, com posa de manifest Marta Pessarrodona a L’exili violeta. Escriptores i artistes catalanes exiliades el 1939 (Meteora).

“Moltes dones van veure interrompuda la seva vida i van haver d’abandonar el país o viure un veritable exili interior”, escriu al pròleg d’aquest llibre Joaquima Alemany, presidenta de Dones per la Llibertat i la Democràcia. D’algunes d’aquestes dones en sabem vida i miracles, tant pels seus testimonis escrits com a través de les seves biografies. Estem parlant de Mercè Rodoreda, d’Anna Murià, de Caterina Albert, d’Aurora Bertrana, de Clementina Arderiu, de Teresa Pàmies. D’altres no en coneixem tants detalls, com és el cas de Lola Anglada, que va patir una gran purga en el seu exili interior fins al punt d’abocar-la a la misèria més absoluta.

Totes aquestes històries (i moltíssimes més, que figuren en el repertori), prenen un gran sentit i valor testimonial a L’exili violeta, tot posant en evidència el desastre de dimensions colossals que va suposar l’exili de la intel.lectualitat catalana a l’exterior -França, Amèrica i Regne Unit-, així com en l’exili interior, tan agut com sòrdid. Tot plegat això no va permetre la continuïtat d’una cultura, la catalana, que abans de la guerra i durant la guerra es trobava en les seves hores més brillants i més llançades a la modernitat.

En el seu treball, laboriós, ple de detalls i escrit amb agilitat, Marta Pessarrodona recorda que el primer llibre que es va publicar en català no va ser fins al 1943: les Obres completes de Jacint Verdaguer, això sí, amb l’ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri! Fins al 1949 no es va poder llegir mossèn Cinto en ortografia fabriana. Pompeu Fabra, l’ordenador del català, va morir a l’exili.

L’exili, la diàspora forçada dels nostres caps de brot ens ha fet molt de mal. La postguerra i el franquisme van suposar no només un estancament intel.lectual i artístic sinó també una reculada en el camp del pensament modern fins ben bé els anys seixanta. Recordem les tímides passes que les generacions posteriors vam fer cap a l’apertura d’un sistema que l’esperit de rebel.lia del moment va anar esquerdant fins a fer petits forats en aquell monopoli cultural i polític tan tancat i obsolet, però que va resistir com un tanc fins a l’últim moment, amb la mort del dictador el 1975.

Però les inèrcies generades durant la dictadura sempre ens han fet anar a retaló. Perquè amb el canvi de règim, de seguida s’hauria d’haver propiciat tants memorials democràtics com fessin falta. Tant per cosir ferides de guerra i malentesos polítics, com per salvaguardar l’honor d’aquells que van perdre, ja que van fer el que calia, que era defensar la República legalment constituïda. Ara treballs com el de L’hora violeta posen de relleu també el valor de les dones que van contribuir a la marxa intel.lectual i social del segle XX a Catalunya, i el preu que en van pagar. Finalment, la justícia històrica s’obre pas perquè les noves generacions en puguin tenir una memòria més clara.