Els dies a les mans

Més concretament: és un llibre d’històries d’amor que amb el temps es barregen i es confonen entre elles. Santi Borrell, promotor de festivals de poesia i d’iniciatives poètiques a través de la Xarxa, ha escrit aquest poemari en diverses etapes. Els amors (les parelles amoroses) s’han anat succeïnt en el temps mentre l’Amor, que escric amb majúscula i al qual el poeta invoca amb una devoció gairebé religiosa, es fa tan escàpol.

Els dies a les mans, escrit des d’una gran tensió emotiva, és un poemari desolat que mostra amb total nuesa una ferida que cou: el desig d’amor i la seva difícil realització humana. I és que l’Amor és un absolut, i, per tant, irrealitzable en la seva totalitat. Els humans, éssers fragmentats, desemparats per naturalesa, éssers llançats al món i a la seva intempèrie, tenim set d’amor, que és el mateix que dir que tenim set de la plenitud de la vida que un dia fora del temps devíem conèixer. L’enyorament del Paradís perdut ve d’aquí.

Per aquest motiu, a Els dies a les mans l’amada en la seva absència és una figura que provoca grans sentiments de solitud. Ningú deixa de viure per amor,/ però molts deixen de somiar, escriu Santi Borrell. No es deixa de viure a causa del desamor, però pel camí tants perden la il.lusió de viure, ens ve a dir el poeta. És clar: s’ha de sobreviure a la frustració que provoca tanta relació amorosa mancada d’afecte real. Però sobreviure no és ben bé viure com intuïm que seria viure un amor en plenitud, en la comunió de les ànimes.

En aquests poemes escrits a cor obert, sense restriccions, l’amada s’hi alça com una figura impossible, inassolible, llunyana. Figura que representa l’amor desitjat. I quan no hi ha aquest amor creix un sentiment de mort, si més no creix el dolor de l’ànima fins a l’asfixia. Eros i Thànatos, doncs, en diàleg mentre el cor del poeta va esdevenint una pedra de dolor.

Ella, l’amada, és també el centre de llum vers on s’encamina l’orfenesa del poeta sense trobar-hi escalf. L’amada són moltes dones i totes tan fugisseres per més que el poeta cregui en elles: Crec en el teu cos, diu en un dels seus versos. Però el cos, els cossos, desapareixen en el temps de l’amor físic, tan efímer.

L’amant veu, vol veure, la vida a través dels ulls de l’amada: Jo vull veure/ aquests camins/ que comencen/ dins dels teus ulls. L’amada és, vol ser a ulls del poeta, com Beatriu és una guia de llum en el camí del Dant a la Divina Comèdia. Llum que travessa les espesses capes de l’infern i les més lleus del purgatori fins arribar a les clarícies del cel i veure la resplendent faç de Déu.

Pels teus ulls passa tot, escriu Santi Borrell. Els ulls d’ella, de l’amada idealitzada en els seus diversos rostres, són els ulls de l’amor, són els ulls de la vida. Viure és, doncs, per al poeta, viure en l’Amor per més imperfecte que aquest sigui a la Terra. Només així els nostres dies, els dies a les mans com invoca Borrell, tenen, poden tenir ple sentit.