Thérèse

Quan per primera vegada es va projectar aquest film tan celebrat al Festival de Cannes de 1986, el públic, dempeus, va aplaudir durant vint minuts seguits. La premsa de l’època va escriure que Thérèse era una obra mestra. Un any després rebia diversos premis, entre ells l’Oscar del cinema francès.

Vaig anar a veure Thérèse cridada per la singular història de Thérèse Martin (1873-1897), que va entrar al Carmel de Lisieux amb només quinze anys (va viatjar a Roma per demanar permís al Papa Lleó XIII). Entre nosaltres és més coneguda com a Teresa de l’Infant Jesús, el nom que va prendre en professar com a carmelita descalça.

Fílmicament parlant, Thérèse és, en efecte, una obra mestra (un miracle, deia també la crítica francesa del moment). Sense pràcticament decorats, tot està filmat com en un estudi fotogràfic: sobre un fons gris la figuració de les escenes es va modulant de clarobscurs. Aquesta escenografia sòbria i purament teatral recorda molt les pintures religioses de Zurbarán. Thérèse d’Alain Cavalier és un treball artístic impressionant que es recrea en l’estètica pura.

Però, i la història de Thérèse Martin? El guió, de Camille de Casabianca i el mateix Alain Cavalier, està traçat sobre esdeveniments de la vida de Thérèse, com ara la seva vocació i fe sorgides d’una família molt creient (dues germanes seves havien professat abans que ella), el seu tarannà alegre, voluntariós i decidit, la pena que experimenta per la mort del pare estimat (la mare havia mort quan ella tenia quatre anys), la realitat de la vida del Carmel de Lisieux, que de tan dura la portarà a una tuberculosi galopant que no serà tractada per voluntat de la superiora i que la durà, després de grans sofriments, a la tomba quan només tenia 24 anys. Però la seva veritable història, la història del seu camí espiritual posat tan a prova, l’eix de la seva vida espiritual que va deixar escrita en els seus quaderns autobiogràfics (Història d’una ànima) no queda reflectida en una pel.lícula que en alguns moments sembla més producte de la imaginació onírica d’Alain Cavalier que no pas d’una realitat a la qual, per cert, no li mancava pas ni èpica ni poesia.

Si l’espectador/a no coneix Thérèse de Lisieux sortirà del cinema sense conèixer-la. Això sí: s’haurà enamorat d’una jove idealista que de bon començament troba concreció de la seva vocació religiosa en el moment que ajuda (que estima amb naturalitat, perquè, com va escriure “m’atreu l’amor”) a una vella monja, la mare Saint-Pierre. L’espectador/a intuïrà també la duresa d’una vida conventual marcada pel tarannà i idees inflexibles de la mare Marie de Gonzaga, mentre haurà gaudit d’unes escenes cinematogràfiques d’una bellesa corprenedora, però a les quals els falta esperit: l’esperit confiat en la gràcia (“Tot és gràcia”, deia la jove) de la veritable Thérèse de Lisieux, que va passar per una de les proves més dures que pot experimentar l’esperit humà. En els últims mesos de la seva curta vida va viure la nit de l’ànima, aquell abim del qual també parla Joan de la Creu i que ella va sostenir en el seu cor amb una fe de pedra picada. “Ah, sí, aquelles tenebres, però estic en pau”, va deixar dit al seu quadern, convençuda que a pesar de l’absència que aquells dies n’experimentava, Déu hi era.

Cal tenir present l’època en què va viure la jove carmelita: una època que ja cavalcava sobre l’ateisme religiós i el nihilisme filosòfic, ara deixatats, però que aleshores eren militants. A Thérèse Martin no li cal una pel.lícula hagiogràfica, però tampoc no l’explica un film del qual no es dedueix el camí que la va portar a la santedat o, si es vol dir d’una altra manera, a la superació de la gravetat de l’egoisme que ens tira cap avall. L’excel.lent treball d’Alain Cavalier sobre la seva figura és una joia del cinema modern, una obra d’art. Però, al meu parer, per esdevenir una veritable obra mestra li falta l’ànima que tenia Thérèse: una ànima entre la mística intrèpida de Joana d’Arc i de Teresa d’Àvila (les admirava a totes dues) i la dolça mística en femení de Joan de la Creu.