Madame de

Nòvia d’Antoine de Saint-Exupéry i d’André Malraux i casada dues vegades, Louise de Vilmorin va impulsar un saló al qual assistien els creadors més actius de l’època. La polifacètica Vilmorin va escriure nombroses novel.les com la celebrada Madame de, que ara acaba de publicar Nortesur en una traducció de Julia Escobar, amb un postfaci de Laura Freixas i una cronologia i bibliografia de Vilmorin elaborada per Déborah Puig-Pey.

En les novel.les de Louise de Vilmorin, almenys les que jo he llegit, com La carta perduda en un taxi, s’hi transparenta una manera de viure basada sobretot en l’aparença, que devia ser la vida del cercle de la pròpia Vilmorin. Les relacions humanes, sobretot les de parella, són un encadenat d’hipocresia, secrets i mentides. Res no és el que es veu i els personatges semblen figures de teatre més que no pas éssers amb ànima, tot i que no els són estalviades formes de sofriment encara que siguin viscudes en gàbies d’or.

Madame de és una dama d’alta societat que precisament viu en una gàbia d’or. No li falta res, però tampoc no té res seu: la seva vida afectiva i econòmica depèn exclusivament de la voluntat i de la generositat del marit. Com que compra alegrement, arriba un moment que contreu un deute i a l’esquena del marit ven una joia molt valuosa que aquest li va regalar poc després de casar-se. A partir d’aquest dia comença un seguit de mentides i malsentesos que monsieur de sempre acaba descobrint, engrandint encara més la distància d’afectes que separa un matrimoni que només apareix junt en les festes socials que tenen lloc gairebé cada dia.

La joia en qüestió són unes arracades en forma de cor, símbol de l’amor, que van de mà en mà, ara comprades ara venudes unes quantes vegades fins a retornar a madame de. Tot aquest recorregut de la joia posa de manifest amors falsos, interessos i infidelitats, llevat de la sinceritat d’un ambaixador que s’enamora de madame de i que ella arriba a correspondre. Aquesta amistat, però, també acaba espatllant-se a causa d’una mentida de madame de. Sembla que per als protagonistes de Madame de sigui impossible portar una vida autèntica.

I és precisament aquesta manca de vida autèntica allò que al final del relat fa emmalaltir, fins a morir, madame de, una dona de casa bona i a la qual aparentment tot somriu, però que en un moment determinat Louise de Vilmorin fa dir, i tradueixo: “De cop va tenir la impressió que ja no importava a ningú; es va preguntar què feia a la terra i perquè vivia. Se sentia perduda en un univers que mai no deixava d’existir. Buscava la seva raó de viure i no trobava en el seu pensament més que un rostre.”

Aquest rostre era el rostre de l’ambaixador. Però quan va ser l’hora de la veritat, la dama no va ser capaç de no mentir al seu pretendent amb una futilesa, en tenia l’hàbit massa arrelat. Al final aquesta mentida porta madame de a la tomba, davant la indiferència del món, tal com la mateixa madame de havia sospitat en aquell moment de lucidesa davant del mar en què es va preguntar per la seva raó de viure.

Teresa Costa-Gramunt