L'art d'enamorar

Si esmento aquestes dades és perquè sorprèn, i de quina manera, l’actualitat d’aquest manual de les arts amatòries, com aquell qui diu sembla escrit ahir mateix. L’art d’enamorar, publicat recentment per Adesiara en una excel.lent traducció al català de Jaume Juan Castelló, a l’època va ser considerat immoral i contrari als esforços redreçadors de la moral que va fer l’emperador August. A causa de L’art d’enamorar, el poeta va ser desterrat. Ovidi va morir a l’exili al voltant dels anys 17-18 dC. La data no es coneix i es diu que potser no va morir de mort natural.

Com el lector pot sospitar, hi ha alguna cosa més en aquest relegament als confins de l’Imperi del poeta més important del seu temps. El tema de fons és més polític que moral. Això es veu clarament en la lectura de L’art d’enamorar: les reflexions i consells que Ovidi dóna als homes i a les dones en aquests afers són picardiosos, però també plens de seny. “L’amor és una art que s’ha d’aprendre”, diu Ovidi. I tant. És evident que en les arts amatòries l’experiència és un grau.

En el tercer llibre, el dedicat a les dones, i en el capítol Fugacitat del temps, escriu Ovidi: “Des d’ara mateix, tingueu present que la vellesa, tard o d’hora, arribarà. Així que no deixareu que cap instant se us escapi sense aprofitar-lo. Mentre us és permès i encara podeu confessar la vostra edat veritable, gaudiu: els anys s’escolen igual que un corrent d’aigua. Ni el corrent, un cop ja hagi passat, no podrà tornar mai enrere, ni podrà tornar enrere l’hora un cop ha passat. Heu de viure’l, el temps. El temps s’escapa a pas accelerat, i mai no és tan bo el que segueix com ho és l’anterior.”

Una reflexió més lúcida, impossible. El temps, en efecte, va amb nosaltres senzillament perquè els humans som temps, físicament estem sotmesos al temps. Una altra cosa és la vida de l’esperit, però aquest és un tema per a una altra reflexió.

Avui dia, refusant la realitat, tothom, dones i homes, volen ser joves al preu que sigui, o almenys aparentar-ho. Res de més trist que enganyar-se un mateix, però hi ha qui paga per a ser enganyat. Un exemple d’esperpent d’aquesta funesta mania de voler aturar el temps és la duquesa d’Alba, convertida en un mirall deformat d’ella mateixa. O Il Cavaliere Berlusconi, casanova impenitent i retocat per tot arreu.

En els seus savis consells de com enamorar, millor dit: seduir, Ovidi no diu com hem de tenir cura de l’ànima, ja que aquest era, i ha estat fins ara, un àmbit de la religió, de l’espiritualitat. Perquè a ningú no escapa que si ens identifiquem només amb el cos, malament rai, ja que l’única cosa que en queda són les despulles i la pols.

El poeta Ovidi, home experimentat pel que es veu (va casar-se tres vegades), a més dels seus consells sobre tècniques i postures, també parla de com vestir-se, pentinar-se i maquillar-se per a ser més atractiu a la vista, com perfumar-se per a ser més agradable al sentit de l’olfacte. Res que no s’hagi fet tota la vida, fins i tot els primitius de les cavernes es posaven collarets, s’embadurnaven la pell o es feien tatuatges. A L’art d’enamorar, Ovidi convida al gaudi de l’amor físic, i això no és pas antinatural. Una altra cosa és extralimitar-se i agredir sexualment com Dominique Strauss-Kahn, i a sobre plantar cara.