Meteorologia

La poesia d’Assumpció Forcada sempre sorprèn per les seves imatges lligades al món de la ciència. La seva formació com a biòloga fa que el seu llenguatge metafòric es desplegui en uns versos on els avatars de la tragèdia humana agafin altes temperatures com en el canvi climàtic.

Salvant les distàncies de temps, espai i estètica emprada en l’escriptura, llegint Meteorologia he retornat al món de William Shakespeare, que tan sovint va utilitzar la naturalesa i els seus accidents com a font d’inspiració. La naturalesa va inspirar tant el gran poeta i dramaturg anglès fins a fer dir ben raonadament a l’estudiosa de la seva obra, Rosa Maria Martínez Ascaso, que la naturalesa va ser la desena musa de Shakespeare.

Un exemple de personatge ‘climàtic’ sorgit de la imaginació poètica de Shakespeare, un tal Don Pere, a l’obra Molt soroll per no res: “[…] ¿per què poseu una cara de febrer, plena de gebre, tempestes i núvols?” No crec que sigui gaire difícil per als lectors i lectores imaginar, a través d’aquesta descripció, quina pot ser aquesta cara de febrer, gebrada enmig de núvols de tempesta.

Un exemple de climatologia existencial, o de sentiments que expressen una certa desolació anímica fins a la seva dissolució en un temps de bonança primaveral, el podem trobar en aquest fragment d’El clima de les paraules, d’Assumpció Forcada:

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel
que, com flocs de neu,
cobreixen els cims perquè en silenci
reflexionem prop del cel
i el sol de l’amor, amb el desglaç,
les bategi en el cant dels rius.

Com es pot comprovar, la naturalesa i les seves manifestacions són una mina de metàfores, a vegades un punt de partida fantàstic per a desenvolupar tot un poema, o tot un llibre de poemes, com ara Meteorologia d’Assumpció Forcada, en el qual els fenomens meteorològics tenen un gran paper, un paper protagonista fins i tot.

I és que cal no oblidar que humans i naturalesa estem relacionats, que el microcosmos que constituïm els humans es relaciona amb el macrocosmos que constitueix la Natura, que aquí escric en majúscula. A la Natura hi ha calma i tempestes, vents suaus i vents huracanats, sol, núvols i pluja, i fred i calor igual que en el cor de les persones, que tremolen de fred quan tenen sensació d’abandó i revifen l’ànim amb el sol dels afectes fraternals, solidaris, positius.

No hi ha dubte de la contemporanitat de les metàfores relacionades amb la Natura, fins i tot quan ens referim al canvi climàtic que ens assetja a causa del nostre mal cap. I és que a vegades l’enemic no es fora sinó dins nostre. Cuidem de l’atmosfera sense contaminants, aconsella Forcada en un dels seus versos. Sí, tant a fora com a dins de cadascú. Perquè tant la salut i l’equilibri del planeta com la salut i l’equilibri del nostre món interior depenen d’aquesta cura.