Llengua: apertura o tancament

El tema del català a l’estat espanyol és tant un tema polític com un tema de tancament mental: no hi ha manera que s’entengui que el català no només és la llengua pròpia de Catalunya sinó que també és una llengua que ‘teòricament’ està protegida per la Constitució, com així consta. Però ja se sap que l’estat espanyol llegeix la Constitució segons convé.

Espanya és una nació tancada, mani qui mani al Govern. Zapatero no només va enganyar els nacionalistes o perifèrics (com en diuen els partits majoritaris, PSOE i PP de les formacions catalanistes), sinó també als socialistes. No cal que els recordi, amables lectors, el disgut de Pasqual Maragall respecte del nou Estatut.

L’estat espanyol és, malgrat les aparences de modernitat d’última hora, un estat tancat i retrògrad. No admet que aquí els nostres escolars tinguin com a llengua vehicular el català, que és la llengua que cohesiona i ha de continuar cohesionant Catalunya, perquè ella sí que és diversa i plural. Aquí no hi ha una sola persona que no parli castellà, llevat dels estrangers que acaben d’arribar, i aviat l’aprenen només sortint al carrer i mirant la televisió. Tot al contrari que el català, tan poc present al carrer i minoritari als mitjans de comunicació.

No hi podem fer gaire res si els adults que viuen i treballen a Catalunya, faci els anys que faci, i fins i tot els que hi han nascut, no tenen cap interès a aprendre el català i mantenir-se així monolingües, una cosa impensable avui dia en les societats modernes. Però sí que hi podem fer per als infants, ciutadans del futur: als infants hem de donar-los l’oportunitat d’aprendre sense cap esforç dues llengües: el català, que si no fos per l’escola molts no no l’aprendrien mai, i el castellà, llengua no només present a l’escola sinó a tot arreu. I encara cal afegir-hi una tercera llengua com l’anglès, llengua necessària per a moure’s de casa cada vegada més.

El tema del català a Espanya és un rebuig frontal a la personalitat de Catalunya. Però no només, ja que tampoc no toleren que aquí els nostres infants acabin els estudis essent més ben dotats per a les llengües gràcies a que de ben petits se’ls ofereix l’oportunitat d’aprendre’n més d’una alhora, la qual cosa, de manera inevitable, els fa més oberts mentalment. Els sap greu perquè ens volen mantenir ignorants per a poder continuar dominant (i explotant econòmicament) aquest territori que nosaltres considerem una nació i ells una simple regió o una colònia.

La immersió lingüística no és només una necessitat per a preservar el català en minoria, i a la qual cosa tenim dret com a poble mil.lenari que som, sinó que a més forneix els nostres infants, sigui quina sigui la seva llengua materna, d’unes més àmplies capacitats lingüístiques i, per tant, mentals, ja que cada llengua conforma un microcosmos. Fa estrany que alguns pares d’aquí hi vulguin renunciar per als seus fills. Aquests pares, per sort pocs, tenen una mentalitat antiga, estreta i espanyolista, ja que creuen que aquí només hi ha dues llengües maternes, quan n’hi ha centenars. Encara viuen al segle XX.

Però som al segle XXI. Així, doncs, en nom de la llengua pròpia de Catalunya, però també en nom de la modernitat i de l’apertura mental que ha de fer aptes els catalans per als tràfecs del món del present i del futur, no renunciarem a un sistema educatiu d’èxit comprovat. Un model educatiu que dóna l’oportunitat a tots els infants, a tots, de sortir de l’escola amb un nivell de català i de castellà equiparables, i amb un anglès d’un nivell suficient com per viatjar pel món, ja sigui per fer turisme, per ampliar estudis o per treballar, que cada vegada més hi ha qui vol fer aquesta opció. El saber no ocupa lloc, deien els nostres avantpassats, i triar per triar, com més sapiguem millor. O no?

Teresa Costa-Gramunt