Dones d'heura

Dones d’heura és el títol del llibre escrit per Marta Pérez i Sierra, i que va ser Premi Jordi Pàmias de Poesia l’any 2010. Les dones d’heura de Marta Pérez (dona d’heura ella mateixa) són dones que s’enfilen amb ufanoses fulles cap amunt i arrapades a l’amor de les parets. L’heura no viu sense l’amor de la paret com les persones no podem viure sense amor: sense amor ens neulim. L’amor és l’aire amb el qual el cor respira com el jardí es pentina/ amb la cadència del teu riure, escriu la poeta, en un diàleg ininterromput amb l’altre, amb el tu que ens dóna la veritable dimensió de la nostra existència.

I és un instint també de l’heura el fet de partir de les arrels per recercar la llum, metàfora de la recerca de la coneixença de la pròpia naturalesa, i que en el poemari de Marta Pérez es desgrana en tres apartats: Dona rosella, Dona mosaic i Dona paisatge. Tres espais poètics que vénen a ser com tres estances a l’aire lliure escenificades amb una gran exuberància de colors. I ja podeu anar imaginat-los, aquests colors, en expressions com ara: rialles blaves, sagetes liles o roig d’esquitllentes.

Aquest recurs literari està carregat de sentit, en aquest llibre. Perquè com explica Sònia Moll al pròleg de Dones d’heura, aquest poemari va néixer de la trobada de dues artistes: M. Rosa Vila, pintora, i Marta Pérez i Sierra, poeta.

Explico la meva experiència al respecte. A mesura que m’anava endinsant en la lectura dels versos de Dones d’heura m’anaven apareixent, ingràvids, aquells rams de flors imaginatives pintats per Chagall, o aquells jardins -sovint estancs amb nenúfars- de Monet, i encara les dones-ocell o dones-flor pintades per Claude Collet, que, com la nostra poeta, sempre va buscar de retrobar-se en la seva identitat femenina lligada a la natura, i així es pintava dormint sobre la capçada d’un arbre o abraçant un ram de flors.

Una filòsofa alemanya, Jeanne Hersch, ve a il.luminar-nos en la interpretació d’una poesia com la de Marta Pérez, escrita amb una marcada simbologia del femení de l’existència i que d’alguna manera s’agermana, com he dit abans, amb la pintora Claude Collet. Escriu Hersch al seu text El naixement d’Eva, i tradueixo: Eva clavada per l’arbre etern, Eva estirada vers la seva escolta, Eva, les línias de la qual s’encadenen i es reprenen, es recondueixen l’una a l’altra sense fi i sense repetició, com les dimensions del temps. Eva entortolligada i alliberada, centrada i fugissera, atenta i absent en l’abraçada vigorosa dels arbres.

No hi veieu el camí de l’heura arrapant-se a l’amor de les parets, en aquest text? I no hi veieu també l’instint vers la llum de la dona-heura? Sense ella [sense Eva] res no hauria començat, escriu la filòsofa Hersch. Mudada, puc teixir els plecs/ d’un altre futur blanc, escriu la poeta Pérez i Sierra. En efecte: sense la dona el món no seria. Mentrestant, les fulles es cargolen,/ s’allargassen,/ s’enriolen i es despleguen al mateix temps que les llàgrimes s’han fet vidre. I és que tot és alhora que és el seu contrari, és a dir: els termes entortolligat i alliberat responen al mateix moviment de la vida, com diu la filòsofa, tot depèn de la direcció. Per aquest motiu la dona-heura s’enfila teulada amunt/ per abastar el fil de la nit. I és que res no li és aliè, a la dona-heura, ni el que viu ni el que mor per tornar a néixer. L’arrel alimenta les fulles i les fulles alimenten les arrels perquè el fossar és ple de pètals. Els versos de Dones d’heura m’han semblat un cant, un autèntic sí a la vida, un Magníficat a cel obert.