Consells sobre política

El savi grec, que va viure sota l’imperi romà, sabia de què parlava, ja que ell mateix va exercir la política. Els insults no escauen en absolut als polítics […], aquesta mena de coses ridiculitzen més a qui les diu que no pas a qui les sent dir, diu Plutarc en un dels fantàstics i instructius capítols del seu llibre. Aquest textos, traduïts de forma excel.lent per Montserrat Nogueras, són una joia recomanable de llegir ara, en plena ‘dialèctica’ electoral, però també convindria anar-lo repassant de tant en tant.

Convé a tothom llegir-lo, però sobretot convé que el llegeixin els polítics, la majoria ignorants del que hauria de ser el seu mester. Sap greu dir-ho amb tanta nitidesa, però és justament per manca de claredat i deshonestedat intel.lectual que s’ha generat tanta confusió i desprestigi entre els polítics.

No cal dir que hi ha excepcions i són ben bé a la vista, tothom coneix polítics honrats, no parlem pas d’aquests. Que ningú pensi que els electors som tan rucs de no saber distingir entre la veritat i la mentida, entre la retòrica buida i la fatxenderia de l’honestedat i l’esperit de servei. Els polítics, com en qualsevol altre àmbit de la vida, han de comptar amb la intel.ligència de la gent. És lamentable sentir segons quins discursos, sobretot en aquests moments, en què tothom sap com les gasten el món de les finances i els mercats. La veritat de la situació s’ha de dir, només que en deguda forma i sense fer demagògia. La gent tenim prou capacitat per discernir i per reaccionar a favor del bé comú, que és el desitjable ara i sempre, ja que l’exercici polític –els votants fem política amb el vot- hauria de tenir sempre aquesta prioritat: el bé comú.

És evident que no tothom pot pensar igual, però hauria de ser obligat per als polítics passar, abans de presentar-se en públic, per una escola de diplomàcia i polidesa, em comenta l’escriptora Olga Xirinacs en una conversa amical.

Sí, Perquè hi ha qui té una intel.ligència innata, un instint natural per la diplomàcia i les bones maneres. Però la majoria dels polítics hauria de passar per una escola on pogués aprendre, per exemple, a apagar els focs de la malvolença i la mala fe enlloc d’atiar-la. A les disputes per ambició política, si se’ls lleven els odis privats, es tornen lleus i deixen de tenir conseqüències àrdues i irremeiables, raona Plutarc, com si ho hagués escrit ahir mateix per a nosaltres, gent del segle XXI, però amb tant de dèficit humanista, amb tanta pobresa emocional, amb nul.la empatia per aquells que no pensen com un mateix. És un espectacle deplorable posar a la vista els odis privats. Els polítics no s’haurien de permetre filípiques com la de Peces-Barba, un exemple d’aquesta mala pràctica d’atiar focs, tan pròpia d’aquells que no han après a llegir en la naturalesa, tan variada i múltiple en les seves formes. La democràcia, per ser-ho de debò, no de façana, ha de respectar les minories i les diferències.

Respecte de la importància del discurs polític, escriu Plutarc que tan important és el caràcter de l’orador com la seva paraula, una cosa i l’altra han d’anar de bracet. Vet aquí. Per aquesta raó no sembla gaire exemplar que se sigui i es digui una cosa, i se’n faci una altra. És precisament aquest desacord entre caràcter, paraules i fets allò que ha dut a tants dels polítics que la gent té al cap al descrèdit. La política, un art quan es fa amb saviesa, hi ha sortit perdent. Sembla urgent, doncs, recuperar d’una manera més generalitzada actituds de concòrdia que facin viables les solucions que un moment tan crític com l’actual necessita.

Teresa Costa-Gramunt