Els altres són més feliços

Amb Los otros son más felices (Destino), Laura Freixas fa un exercici formidable per submergir-se en la problemàtica del que ‘els altres’ són per a cadascú, amb el resultat de que, per més coses que en sapiguem, mai no en sabrem gaire res, a vegades ni d’aquelles persones tan properes com el pare o la mare. Amb més raó, doncs, per no conèixer ‘els altres’, ja siguin parents, amics o veïns.

Laura Freixas, autora de l’autobiografia, Adolescencia en Barcelona hacia 1970, parteix d’una situació de frontera que li dóna una magnífica perspectiva per abocar-se al problema de l’alteritat. A través de la seva pròpia família, l’escriptora coneix perfectament dos móns (fa cinquanta, seixanta anys més desconeguts l’un de l’altre que no pas ara), com és el català i el castellà. A Los otros son más felices posa de nou sobre la taula aquesta relació, que ho és de llengües, de cultures, de cosmovisions.

En una llarga conversa –narració en primera persona, gairebé un monòleg- la protagonista, Áurea, va desgranant a aquest ‘tu-altre’ els contrastos que troba entre la seva realitat de madrilenya amb orígens rurals manxecs, i l’estiu inoblidable en tants sentits que passa amb uns familiars llunyans a la Costa Brava. En aquest indret, la jove Áurea descobreix un ambient que ella percep més obert, ric i culte, i que acaba determinant la seva vida. Així, entre sentiments de felicitat i malestar, quan ja més madura es veu amb prou forces, busca transitar una tercera via mental i cultural, casant-se amb un anglés i vivint a Anglaterra vint anys.

Però res no és el que sembla, les contradiccions són arreu, l’experiència anglesa resulta fallida. Anys després de l’estiu d’or en el qual Áurea coneix l’art a través de la pintura (s’hi iniciarà pintant un quadre), la bellesa més enllà dels objectes, l’elegància més enllà dels vestits, la preocupació política i social, i una vida quotidiana impregnada de cultura, anys després Áurea va trobant-se els personatges que han poblat aquest episodi epifànic gravat a la seva ànima, sobretot en la figura de Marina Soley, amb qui ella, per edat semblant, es compara, i això la fa sentir-se inferior. D’aquí ve l’apreciació dels ‘altres’ com a més feliços, en realitat, un miratge.

Perquè res no és el que sembla enlloc, i el desajustament amb la realitat es va posant en evidència en les trobades successives amb els actors del drama, que inclou la decoberta dels propis familiars, de qui Àurea desconeixia tants secrets i mentides. Amb un ritme perfectament compassat, la narració de Laura Freixas (plena imatges pictòriques i atmosferes ambientals molt ben resoltes), va posant de manifest els envitricolls d’unes vides que evolucionen personalment, però que també evolucionen al mateix compàs d’un país que passa de la dictadura a la democràcia, que passa del segle XIX al XX i al XXI amb una celeritat que capgira tants valors. En aquest sentit, el relat de Freixas conté una crònica magnífica d’una època que encara s’està escrivint.

I què és el que se sosté com a valor sòlid, permanent, en tota aquesta voràgine de persones i esdeveniments? La vida en l’art. “Jo acabava d’enterar-me de que el senyor Soley havia mort, i un segon després, en creuar el llindar, vaig tenir la sensació que no, que era un error, una falsa alarma. Era allà, viu, en els seus quadres. Allà hi havia el millor d’ell, el millor i el més íntim, això que tant difícil és d’expressar, treure enfora, compartir. Aquelles coses que moren amb nosaltres, el senyor Soley havia aconseguit salvar-les, lliurar-nos-les.”

Això mateix val per a la literatura amb fondària. Amb aquest llibre, Laura Freixas ha aconseguit salvar aquella altra mena de bellesa que és la memòria com a acte d’amor a un temps en què vam ser i no vam ser més feliços que els altres, perquè així és la vida.

Teresa Costa-Gramunt