Memòries de Dolors Sistac

Vaig conèixer la Dolors Sistac l’any 1991, quan realitzava el meu projecte Ex-libris al.legòrics a les 41 comarques de Catalunya (1992), amb la dona com a referent. Buscava autores per a representar les comarques, ja que cada ex-libris s’acompanya d’un text escrit per una autora nadiua o vinculada estretament al territori. Encara que sembli mentida, d’algunes comarques em va costar trobar una escriptora, i va ser l’amic Anton Sala-Cornadó qui em va parlar de la Dolors Sistac, a qui considerava molt intel.lectualment i apreciava pel seu veïnatge estiuenc a Tírvia. Així, doncs, la Dolors Sistac va representar el Pallars Sobirà amb el seu escrit.

Segons es desprèn d’aquestes memòries d’infantesa i joventut que es llegeixen com una novel.la, aviat es descobreix la Dolors Sistac-dona-de-lletres a través del seu entusiasme per fer estudis superiors en una època en què les noies no ho tenien tan fàcil com ara, i amb la incipient vocació literària que en aquells anys joves es va materialitzar en algun escrit publicat en algun butlletí escolar i, sobretot, en la correspondència amb els amics, i més tard amb el seu promès, l’Enric Farreny, personatge molt conegut a Lleida per la seva tasca en l’àmbit de l’ensenyament i la pedagogia.

En aquest relat, l’autora es mira retrospectivament per tal de fer visible a través de la lletra escrita la dona que és ara, treballada a pic i pala, sens dubte, però també regada amb un polsim de sort… Fins no fa gaire, els estudiosos deien que som fruit d’una mixtura de genètica i educació ambient. A aquest conglomerat, ara s’ha afegit un altre element al meu entendre imprescindible, que és la sort o l’atzar.

Hàbilment travessada per la influència cinematogràfica en l’educació sentimental i cultural en l’autora –d’aquí ve el títol: Temps de llucar, és a dir, de mirar, de veure, de descobrir el món cap enfora, però que també remet al món interior-, en el traç escrit d’aquesta segona memòria de la Dolors Sistac he cregut endevinar el factor sort en la decisió del pare ferroviari perquè la noia faci estudis, i el factor atzar en el fet de trobar el jove de la Leica, o el velocista Enric Farreny, amb qui Sistac formaria la parella perfecta, tant com ho poden ser les parelles que s’estimen i comparteixen projectes comuns.

Que ens anem fent pel camí de la vida es veu ben gràficament en els diferents patronímics de l’escriptora, que van de la Lola familiar, passant per la Lolita noia amb estudis i nòvia del velocista amb vocació de pedagog modern, fins a la Dolors Sistac, la dona compromesa amb la cultura catalana a través dels seus treballs acadèmics i amb la ciutadania lleidetana a través dels articles publicats a La Mañana i recollits en tres volums.

Els records, quan es recuperen, prenen consistència, fan desaparèixer els fantasmes i ens ajuden a interpretar el present i a encarar el futur, diu Sistac. Els records que donen fe de vida són un retrat de qui els escriu, però també són un retrat de conjunt familiar i ciutadà, en aquest cas un “retrat de grup amb senyora”, si se’m permet utilitzar aquesta imatge presa del títol de la novel.la del Premi Nobel de Literatura 1972, Heinrich Böll.