Antonio Tabucchi

Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.

Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica. A Tabucchi li agradava situar-se en terrenys de frontera, i no només de fronteres geogràfiques (la portuguesa i la italiana, sobretot) sinó també mentals. Els seus relats són breus i sovint interromputs, fora dels cànons habituals. “Veritables lliçons d’intensitat”, va escriure el crític Miguel García-Posada.

Des dels primers llibres que la literatura d’Antonio Tabucchi té un segell inconfusible. La seva obra de creació ho és des de molts punts de vista, ja que l’autor assaja sempre un gènere mixt que dóna com a resultat una narrativa de gran fulguració poètica, així com evocadora del món dels somnis que tant com interpretar el seu contingut simbòlic cal assimilar com a material il.luminador del sentit de l’existència personal. En el seu llibre sobre els somnis, María Zambrano parla d’aquest somni creador que alhora que ens descobreix la nostra realitat més íntima ens connecta amb la vida del cosmos. És per aquest motiu que la literatura de Tabucchi, d’escriptura diàfana, és també molt subtil i intencional, ja que superposa diversos nivells de lectura per la qual cosa aviat va ser considerat un autor de culte.

Professor universitari de literatura portuguesa a diverses universitats italianes (Gènova, Bolònia i Pisa), traductor i gran divulgador de l’obra de Fernando Pessoa, Antonio Tabucchi li va dedicar part dels seus llibres: l’interessantíssim assaig Un baúl lleno de gente i les obres de creació, meravelloses i fascinants tant intel.lectualment com estèticament: I dialoghi mancati, Sueños de sueños, Els tres últims dies de Fernando Pessoa i Rèquiem. Els llibres de Tabucchi són d’aquella classe de llibres dels quals mai no voldries acabar la lectura, llibres que es degusten i contemplen com el que són: una obra d’art.

El gran públic coneixeria Antonio Tabucchi a través de Sostiene Pereira (1994), magnífica novel.la de continguts polítics i socials sense deixar, però, la reflexió metafísica (el personatge Pereira es baralla amb temes tan espinosos per la mentalitat actual com ara la resurrecció de la carn i la comunió dels sants) i que va ser portada al cinema amb un gran èxit. Deia Tabucchi que entenia l’escriptura com un viatge vers el coneixement. El seu viatge, com en els seus contes més reeixits, continúa més enllà de cap frontera, ja que la seva escriptura tampoc no en té. Una prova: la carta que Xavier Janata, un dels personatges de Notturno indiano, escriu a Tabucchi. La correspondència-ficció entre l’escriptor i el teòsof en la qual parlen de l’aparença de la mort, ara resulta més que versemblant.

Teresa Costa-Gramunt