La inundació

Així, en La inundació trobem una inundació emotiva per part de la protagonista quan s’enfonsa psicològicament per un amor fallit; la inundació d’un món i d’una manera d’entendre la cultura que es veu com desapareix en les aigües de la banalització i la frivolitat; i la inundació en un sentit còsmic, que alhora que tanca un cicle dóna pas a un altre.

La protagonista de La inundació és una escriptora, Maria Romana Orsini, que en molts moments del llibre expressa el malestar de la pròpia Olga Xirinacs respecte de la vulgarització i insubstancialitat de la cultura, molt en la línia del Premi Nobel de Literatura, Vargas Llosa, quan a rel d’un assaig publicat, afirmava en una entrevista: Seria una tragèdia que la cultura acabi en pur entreteniment.

El cas és que la tragèdia ja fa anys que ha començat des del moment en què en el món cultural pesa més la faceta de l’espectacle, l’entreteniment i la facilitat en detriment del saber i l’esforç continuat que comporta cultivar-se, així com una concepció de la cultura com a via d’enaltiment i progrés humà, com semblava que havia de ser segons els ideals il.lustrats. En el camp de les lletres, Valentí Puig fins i tot ha arribat a parlar de post literatura, donant a entendre que no tota escriptura és literatura.

La realitat és que hem anat molt avall, ja fa temps que l’aigua de la futilitat i l’enganyatall ens arriba al coll. Fa temps que vivim en aigües culturals cada cop més empobrides i per a alguns ser culte fins i tot pot ser considerat pedant, de mal gust, elitista, ofensiu. Per aquesta raó, molts lectors se sentiran agermanats amb el plany de la protagonista d’Olga Xirinacs. Plany per aquest món al qual la cultura donava un sentit més enllà de l’estricta materialitat i circumstància. Una progressiva indistinció de nivells intel.lectuals converteix el món cultural en un caos i la crítica poc hi posa llum. Però les excepcions hi són i donen nom al talent. Però aquesta és una forma d’obrar que té un preu: perdre la vida. No la física, s’entén, ara com ara aquí no es mata pel carrer els qui s’expressen amb esperit lliure, però hi ha moltes maneres de provocar la mort social. Ho denuncia Xirinacs de manera valenta, ella sí.

En unes pàgines escrites amb colors dramàtics propis de Shakespeare, més d’una vegada els lectors es trobaran Maria Romana identificant-se amb la imatge d’Ofèlia, ja sigui vista a través de la pintura de John Everett Millais o la d’Odilon Redon. Però també es trobaran Maria Romana en la imatge de Virginia Woolf, i qui sap si en la d’Alfonsina Storni, totes tres anant a buscar de manera voluntària i segons es miri la fredor-escalfor del líquid amniòtic, imatge de les aigües primordials.

La tesi d’aquesta magnífica novel.la que és La inundació d’Olga Xirinacs pren forma en la metàfora del diluvi. Aquest diluvi, que té una lectura bíblica, també té una lectura alquímica, ja que el diluvi representa la dissolució de la matèria primera, dissolució que ha de donar pas a la coagulació d’altres formes de vida regenerades.

Hi ha motius per a l’esperança, doncs. La inundació es clou amb un final obert. Tot i la mort i destrucció que comporten, inundacions i diluvis possibiliten regeneracions, renaixements de mons nous. Les aigües carregades de llim són fèrtils, com saben bé la gent de la riba del Nil o del delta de l’Ebre. La inundació d’Olga Xirinacs es resol amb un retorn a la nit còsmica, al preformal de l’existència prefigurant-ne, però, una altra. Aquesta és la meditació de fons d’una novel.la que ha sabut integrar a la perfecció la problemàtica local amb un significat simbòlic d’abast universal.