Ray Bradbury

La pel.lícula dirigida per François Truffaut, Fahrenheit 451 (1966), basada en la novel.la de Ray Bradbury publicada l’any 1953, és un clàssic de la nostra època de joves espectadors de cinema d’art i assaig. De seguida de veure-la (crec que era al cinema Publi), vaig llegir el llibre que, com acostuma a passar, em va agradar encara més que la pel.lícula.

Conta la llegenda que Ray Bradbury va escriure aquest text perquè d’adolescent havia llegit que els nazis també tenien els llibres com a enemics i els cremaven. Una pràctica destructiva dels cossos (de carn o de paper) que també va ser molt del gust de la Inquisició. També ho va ser per aquells exaltats de la nostra Guerra Civil que, a més de portar a tanta gent a ‘passejar’ i a deixar-los morts a les cunetes, als descampats o als murs dels cementiris, mentalment també els feien nosa els llibres i s’agradaven de cremar-los en pires les flames de les quals devien adquirir la temperatura ideal per a la seva incineració: 451º segons l’escala Fahrenheit.

A Zen en el arte de escribir, un llibre de Ray Bradbury en què d’una manera ben creativa casa el memorialisme i l’assaig (Minotauro, 1995), es recull una entrevista que li van fer l’any 1982. L’entrevistador li pregunta: Podria fer una altra pel.lícula com “Fahrenheit”? I Bradbury li contesta: No és necessari perquè la de Truffaut m’encanta, però m’agradaria fer un especial de l’obra en la TV, incloent’hi el material nou [es refereix a l’obra de teatre que havia dut a terme sobre el seu mateix text]; donar al cap de bombers l’oportunitat d’explicar que és un romàntic fracassat, que hi havia un temps en què es pensava que els llibres podien curar-ho tot. A certa altura de la vida, quan descobrim els llibres [el seu poder beneficiós], tots pensem el mateix, no? Creiem que davant d’una emergència basta amb obrir la Bíblia o Shakespeare o Emily Dickinson. Uau – pensem-, aquesta gent coneix el secret de la vida!

No sé què en pensava, el vell Bradbury, dels nostres actuals moments de cultura en regressió creixent quant a profunditat i sentit, de cultura tan líquida que fa la impressió que s’escola com l’arena de les mans. En aquests moments alguns ens podem veure com el seu bomber protagonista: uns romàntics fracassats que hem cregut que els llibres –els bons llibres!- ho poden curar tot.

I no obstant això, insistim a llegir-los i a escriure’ls. Com van insistir a escriure per preservar la cultura de l’antiguitat aquells monjos de l’edat mitjana reclosos en els monestirs. Anys i anys van treballar en silenci, anys i anys van estudiar i van posar el seu saber al servei del futur. El seu futur som nosaltres. I som nosaltres, ara, qui agafant la responsabilitat d’un llegat que dóna compte de qui som i d’on venim, estem escrivint els capítols del futur entre tanta faramalla, soroll, banalitat. Tant com romàntics es podria dir que som com la reraguarda d’una guerra contra la cultura humanista. Però de la mateixa manera que el temps ha anat posant les coses al seu lloc, també el futur del futur les hi posarà. Així, per més que els nous romàntics fracassin en els temps presents, el fil de plata del saber tindrà continuïtat com el riu Guadiana per més amagada que sigui, a trams, la seva corrent.

Teresa Costa-Gramunt