Vetlla

O ‘la sacra conversa’, que consisteix en un diàleg més enllà del temps i de l’espai (un pla superior de l’existència física) entre les figures representades en un retaule, generalment figures del Vell i del Nou Testament per tal de donar visibilitat al concepte de l’etern en el temporal, i del temporal en l’etern.

A Vetlla, -una llarga carta en vers-, Jordi Llavina s’adreça a una amiga morta o desapareguda, no se sap, però en tot cas absent. La seva absència, però, adquireix un estatus de presència tan categòrica que es converteix en el Tu essencial del qual en parla a bastament el filòsof jueu Martin Buber al seu llibre Jo i Tu, publicat per primera vegada el 1923, i que constitueix una de les peces filosòfiques, culturals i més innovadores del pensament (metafísic) del segle XX.

Vetlla és un llibre que rememora amb un llenguatge poètic d’alt nivell la iniciació a la vida adulta. O a la vida conscient d’ella mateixa. L’amiga del poeta –i no és casualitat en la vida de l’esperit dels homes- hi fa de Laura o de Beatriu, llatzarets de passatges vitals sempre atzarosos.

Torno a la llum dels medievals que van crear el concepte de ‘santa conversa’ i a la de Martin Buber, quan a la primera pàgina del seu llibre ja hi afirma: Les paraules primordials no són paraules individuals, sinó parelles de paraules. Una parella primordial és la paraula Jo-Tu. Clara intuïció de la realitat, que sempre és relació, sempre és diàleg, com també volia la filosofia de Sòcrates i va heretar Plató.

No és possible la construcció del jo conscient –no de l’ego instintiu- sense el concurs del diàleg amb el Tu, o amb l’Allò i tot el que representa, és a dir: el món. Fer-se home és això: diàleg, relació amb el Tu i l’Allò. L’amiga va existir, és clar, i és el motor que posa en marxa el llarg poema, i resulta ben viva en les pàgines de Vetlla fins a commoure el lector. Però l’amiga és converteix en un arquetip del femení de l’existència per obra i gràcia de la paraula escrita del poeta. Els creadors sempre donen una altra dimensió a la realitat sense traïr-la.

Estem parlant d’alta literatura, per molt que el mateix poeta refusi ‘fer literatura’. A Vetlla, certament el particular, el col.loquial, l’anècdota, es converteixen en categoria universal en un versos ben escandits i plens d’aquella força, tel.lúrica i espiritual al mateix temps, que prové i es dóna en la veritat més pura.

A Vetlla, amb paraules tan nues i brillants com pepites d’or en la mina o refulgents en el llit del riu, Jordi Llavina mostra l’essencial de l’experiència humana en el camí de fer-se. Els humans som éssers en projecte. Vetlla és un llibre de poemes dialogal on conversen l’ànima del poeta en la figura de l’amiga i el seu esperit d’home en projecte. Ja ho hem dit: en la nostra unicitat, els éssers humans som éssers dobles. I qui diu, com fa ell, la paraula doble Jo-Tu, penetra dins la paraula i s’hi manté, segons Buber. Així, doncs, el diàleg creat a través de la paraula doble Jo-Tu crea també l’escriptura i s’hi manté. Aquesta és la força de l’escriptura: la permanència.

En el relat de Vetlla (que evoca el temps del diàleg íntim que els vius mantenim amb els morts), l’amiga morta o desapareguda esdevé l’agent provocador i inspirador d’una ‘santa conversa’ escrita. L’espai de la conversa esdevé un llibre de poemes que, segons la realitat doble de les coses, és temporal i intemporal al mateix temps. I és que en el diàleg metafísic entre el Jo-Tu hi ha les noces de l’humà i l’etern que ens habita. Sempre he cregut que fer-se humà (i dol, i fa sang com una ferida, ja que la carn és física) és com obrir una escletxa perquè s’hi manifesti el diví. Vetlla és la crònica d’aquesta santa ferida, ja que em sembla que no hi ha res més sant i més humà que el nostre cos obert a l’esperit.