L'acabadora

A L’acabadora, Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), explica la història d’una acabadora que va actuar a principis dels anys cinquanta del segle passat, i sembla que hagin passat mil anys, tan gran és la distància entre aquell món i l’actual. En les formes externes és evident que sí, però no pas en el seu esperit, que es corporitza en la vida quotidiana d’ara mateix: gairebé sempre és una dona familiar, o diverses dones, si entrem en l’àmbit residencial o hospitalari, les qui ajuden els agonitzants a ben morir.

La funció social de l’acabadora és, doncs, una funció cultural de llarguíssima tradició majoritàriament exercida per dones, segurament trobant espill en l’arquetip de les filadores, les Moires gregues (Parques per a la civilització romana) que simbolitzen el destí dels humans: Cloto fila el fil de la vida humana, Làquesis enrotlla el tipus de vida reservat per a cadascú i Àtropos talla el fil en el moment en què s’han complert els dies. Les Moires són implacables, ja ni tan sols elles poden escapar al propi destí.

No és per casualitat, doncs, que la protagonista de L’acabadora, la vella Bonaria Urrai, sigui modista i tingui tanta habilitat en prendre les mides de camises i vestits. Sempre embolcallada amb un xal i vestida amb unes faldilles llargues negres (d’altra banda tradicionals fins fa ben poc a Sardenya, en la nostra estada a l’illa vam veure més d’una àvia vestida d’aquesta manera), la indumentària de la Bonaria s’ajusta al patró imaginari de les Parques o Moires.

La paraula moira evoca la paraula mare, i això tampoc no resulta intranscendent ni en aquesta història ni en la vida en general, ja que la moira acabadora té molt d’última mare si ens atenem a la idea que morir és el mateix que néixer només que en una direcció diferent, la mort vindria a ser com un part a l’altra banda de l’existència. De fet, en un principi Michela Murgia va titular la seva novel.la L’última mare.

L’última mare, l’acabadora de la història de Michela Murgia, és una dona amb patrimoni, però que ha arribat a vella sense fills. D’aquí ve que seguint un impuls natural, i lligat també a una vella tradició sarda, s’afilli una nena de sis anys, la Maria Listru, quarta filla d’una viuda pobre de solemnitat. “Fillus d’anima. És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra.”

En L’acabadora de Murgia s’entrecreuen el tema de la maternitat i de la filiació vist des de diversos angles, no tancats en l’àmbit exclusiu de la sang. Els llaços d’estimació i de respecte que s’estableixen entre l’acabadora i la seva fill’e anima, com es diu en sard d’aquesta mena d’adopció, són una bella construcció que, no obstant això, es veurà alterada per uns fets tràgics que fan d’aquesta novel.la un text literàriament seductor i amb una filosofia de fons aplicada als esdeveniments més sagrats de l’existència: el naixement, la mort i l’amor que, relligant-t’ho tot, dóna a la vida humana de principi a final un sentit categòric, transcendent.