I ara què fem

Aquest diumenge passat el Consell Nacional del PSC ha aprovat el seu programa electoral. Programa que dissortadament no han pogut debatre els militants. S’al•ludeix un cop més al poc temps per evitar un debat que sempre és enriquidor i que possibilita l’expressió voluntat de contrastar propostes diverses que després s’aproven o es rebutgen. Però el que em sembla que no es pot negar és la possibilitat de la reflexió col•lectiva.

Ara el document ja és públic i he de dir que majoritàriament el comparteixo. Crec que hi ha propostes socials i fiscals  avançades i progressistes , que vol combatre les retallades que indiscriminadament ha fet el govern de Mas i que cal que es coneguin i es valorin adequadament, fa una bona defensa de la sanitat i l’educació.

Crec sincerament que és programa social d’esquerres, si vol és d’una esquerra possibilista en valorar sortides de la crisi que no vagin lligades necessàriament a una austeritat esterilitzant.

La meva divergència amb el programa està en el que podríem anomenar l’eix nacional.

El programa del PSC és clar i fa una posta tàcita per la possibilitat de referendar la voluntat de Catalunya de decidir el seu futur.
Aniria més enllà personalment.

Textualment el programa afirma:

UN REFERÈNDUM PERQUÈ ELS CATALANS I LES CATALANES DECIDEIXIN

La prioritat del PSC serà en la propera etapa política la reforma constitucional per avançar en la construcció d’un l’Estat Federal. Una prioritat que té tot el sentit des de la defensa del principi democràtic del dret a decidir i del principi de legalitat. Ambdós forment part indestriable d’un Estat democràtic i de Dret, d’un sistema de llibertats i drets garantits.

Volem reafirmar en aquest programa electoral el compromís que el Grup Parlamentari Socialista va assolir en el Parlament de Catalunya davant els ciutadans i ciutadanes enel darrer debat de política general.

Així, els i les socialistes…

Constatem que la manifestació multitudinària i cívica celebrada a la Diada d’enguany, va mostrar clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, un malestar que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006, i que s’ha vist agreujat per la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.

Constatem que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha emprés una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències de la Generalitat de Catalunya i els drets de la ciutadania.

Manifestem, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.

Proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscient que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el que es plantegi una pregunta clara a la que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat.

La declaració pot agradar més o menys , pot ser compartida o no però evidencia un posicionament prou clar.

Ara bé el problema és si aquesta aposta és possible o és una aventura tant inútil com la que Navarro denuncia respecte  el que proposa  CiU.

No han passat ni vint-i-quatre hores de l’aprovació del programa que el secretari general del PSOE en unes declaracions radiofòniques  ja ha dit que ell no compateix aquesta proposta.

Rubalcaba afirma: “No comparteixo la fórmula del dret a decidir, no la comparteixo, i en aquest sentit no comparteixo aquesta part del programa del PSC".

Més impresentable ha estat José Bono demanant l’expulsió dels que creuen en la independència o simplement que volen un procés d’autodeterminació. 

Amb qui compte doncs Navarro per tirar endavant la reforma constitucional per fer possible el compliment del seu programa?.

Quina estratègia es seguirà per convèncer com a mínim al PSOE,  suposat aliat del PSC en la batalla federal, per fer creïble la proposta?

Sense àmplies majories és impossible la reforma constitucional. El procés pot ser llarg i feixuc o ràpid i expeditiu com vam veure l’agost del 2011 per fixar el sostre de dèficit. Però em ambdós casos calen majories molt àmplies, majories que no es donen ni s’intueixen desprès d ‘escoltar a Rubalcaba.

Sembla doncs que la llegenda de no trobar federals a l’altre banda de l’Ebre es converteix en realitat
I ara, què fem?
L’alternativa sensata pot acabar esdevenint, dissortadament,  l’alternativa , també , inviable.
Llàstima!.