I si també parléssim de cultura?

Aquest dies rebem a casa la propaganda per les eleccions al Parlament  del proper diumenge. Constato, amb una certa conformitat heretada d’altres convocatòries,  que la majoria dels documents i propostes que rebo no parlen de cultura o, si en parlen, és per fer-ho tot de passada i/o inclosa en alguns altres aspectes sectorials.

Abans i després de les campanyes electorals hem sentit  sempre i de manera políticament  transversal  - potser la dreta més dreta no ho diu-  que la cultura és fonamental per l’estructuració del país. 

Podria ser que els partits polítics atenent aquelles reivindicacions històriques del sempre desitjat “Pacte cultural” no volguessin “polititzar” la cultura i per tant eviten el debat  - inevitable per altra banda-  per poder després tenir la possibilitat d’una transversalitat positiva i poder fer avenços globals allunyats de la dura quotidianitat partidista. Però no creiem que sigui el cas, més aviat és que cap partit situa la cultura en el centre  de la societat ni com a element estructural ni com elements cohesionador en temps de crisi. Segurament tampoc el sector cultural – ferit, ara inserit lògicament  en batalles tant serioses com l’IVA-  fa excessiva pressió perquè el debat sobre la cultura, la seva estructuració i la seva projecció global estigui en l’ordre del dia de la campanya electoral, llevat del Cercle de Cultura que ha presentat un document amb les “línies vermelles de la cultura catalana”

L’històric fracàs del Pacte Cultural, impulsat pel llavors Conseller Rigol i pel primer partit de l’oposició, el PSC, va significar un atrinxerament de posicions que segurament han tingut com a conseqüència un endarreriment en l’aplicació de polítiques consensuades i també la duplicitat de masses serveis, actuacions i fins i tot d’infraestructures que avui, fruit de la crisi generalitzada,  no tenen ni l’explotació ni la funció social que hom requereix a una inversió pública.

Possiblement aquesta dispersió avui estigui superada o en vies de superació  - esforços se’n han fet tanmateix- però calen encara grans decisions d’ordenació del país des de l’òptica cultural que promogui la creació i la difusió i que garanteixi que hi ha un re-equilibrament de recursos que possibiliti  que el concepte de “nacional” – d’alguns equipaments-  tingui ple sentit i sigui inclusiu i extensiu alhora.

Acceptat ja gairebé per tothom que la cultura  és un dels elements de la construcció de l’estat del benestar modern, junt amb l’educació, la sanitat , l’habitatge.. cal que tingui un tractament tranversal i per tant cal que qualsevol acció de govern es fonamenti en els valors culturals que defineix i identifiquen el país o la comunitat.

Creació de referents que pugin servir per una general identificació que comporti la valoració del civisme i sobretot de la cohesió social.

Vivim temps d’una incertesa total, els canvis socials i fins i tots estructurals fruit de la crisi i de l’aprofitament que d’ella en fan des del neoliberalisme i també d’un creixement individualisme que no sols cerca solucions personals , -lògiques per altra banda si fallen les col•lectives - sinó que comporta també un consum individual de la cultura, perdent-se en part el fenomen  de la sociabilitat i de la cohesió del fet cultural. Aquesta dimensió social és la que hem de reforçar per seguir garantint que la cultura siguin element clau de la cohesió social de les nostres viles ciutat i per tant, del país.

En aquesta campanya electoral s’ha volgut fiar gairebé tot al fet nacional. La cultura és estructurant de la nació i ho és com un referent i pòsit col•lectiu que permeti altres expressions interculturals , però amb això no hi ha prou., la cultura cal que sigui també un revulsiu econòmic de primer ordre.

I segur que hauríem de parlar dels territoris i els equipaments, de com els mancomunen o de com els rendabilitzem, dels mapes dels centres de creació i el seu suport. De com financem la millora i rehabilitació del patrimoni amb enormes potencialitats econòmiques, de si el Conca és necessari o no cal, de com l’històric associacionisme pot desempallegar-se de la situació de crisi que viu amb el suport de l’administració, de com la cultura popular es presa com un elements d’expressió col•lectiva i  històricament política  i  no només d’aparador, de com la cultura enllaça amb els valors cívics.... En fi que hi ha molt espai per recórrer. I segur que hi ha una part d’aquest recorregut que pot fer-se conjuntament per la majoria de les forces polítiques i altres en que cadascú fixarà el seves prioritats.

És doncs important que d’aquest camí possible comú se’n debati en mig de la campanya electoral,  i com cada opció política  centra la cultura  en moments d’una certa dispersió cívica i social i de com es pot  centra-la també ens els processos de recuperació econòmica.

I és que en una campanya electoral cal debatre-ho tot.

Encara ens queden alguns dies de campanya i per tant encara hi ha la possibilitat i l’oportunitat  de sentir algun debat a l’entorn de la cultura com a eix  de la nostra societat.

Compartint l’estesa opinió de que cal assentar les bases d’un nou Pacte Cultural, cal, també, conèixer els matisos petits o grans que les forces polítiques que es presenten a les eleccions tenen al respecte dels reptes de la cultura al nostre país  ara, en temps de crisi, i de futur.

Estaria bé, doncs, que en campanya també parléssim de cultura i escoltar les diverses veus que volen governar el país.