Impugnar i al·legar

No negaré que amb una certa sorpresa – la capacitat de sorprendre’m va augmentant en l’edat , quan pensava que seria al revés-  he llegit que els socialistes vilanovins no impugnaran el Ple de l’Ajuntament en el que es van provar les taxes per l’any vinent, llegeixo les raons que es manifesten i sembla que l’argument principal és que es podria generar un greu (?) prejudici per la ciutat en invalidar-se l’acord i per tant haver-se  d’aplicar els taxes actuals, és a dir les que es van aprovar l’any passat..

No sé si felicitar l’esperit generós per evitar que no es puguin recollir alguns diners més per pal•liar la greu situació dels les finances municipals o criticar que no es vagi fins al final per escatir una situació que part de l’oposició havia denunciat amb contundència..

Però en el fons  em sembla desencertat que no s’impugni el ple i si com s’havia dit els expedients presentats  no estaven amb les mínimes garanties processals que demana qualsevol expedient administratiu que ha de ser objecte de debat  i votació en el  Ple Municipal .

I certament és una qüestió de formes si es vol. Però les formes s’invoquen manta vegades perquè el fons sigui realment vàlid democràticament. El fi, no pot,en alguns moments, justificar els mitjans, més enllà de les conseqüències que pugui portar l’anul•lació de determinats acords fruit de la mala pràctica a l’hora de plantejar els acords.

En aquest sentit el TÍTOL IX de la llei catalana de municipis es clara en el seu apartat sobre  el funcionament dels ens locals quan diu “b) Les sessions plenàries s'han de convocar, com a mínim, amb dos dies hàbils d'antelació, llevat de les extraordinàries amb caràcter urgent, la convocatòria de les quals ha d'ésser ratificada pel ple. La documentació íntegra dels assumptes inclosos en l'ordre del dia que ha de servir de base per al debat i, si s'escau, la votació, ha d'ésser a disposició dels regidors en la secretaria de la corporació abans de l'expedició de la convocatòria.

Queda clar doncs que un expedient  és la base de la discussió i sense aquesta base ben explícita i comprensible es fa difícil després fer la votació amb  tot elssentit  i coneixement dels termes plantejats .

La polèmica sobre les formes del ple va tenir més ressò que el propi fons de la qüestió que era l’aprovació de els taxes que després hauran de servir de base per immediatament  fer els pressupostos. La reacció ,crec que lògica, dels socialistes i d’ICV va ser el manifestar que s’impugnaria el ple perquè l’expedient sobre les taxes no estava ben complert i perquè semblava – ara ja no ho sé- el secretari avalava la tesi dels grups de l’oposició. La posició d’aquest grups de l’oposició va generar unes desafortunades i poc edificants declaracions de l’Alcaldessa i va augmentar la,  diguem-ne, crispació política que viu la relació entre alguns grups a l’ajuntament de la ciutat.

Ara  sembla que veient les possibles conseqüències opten, els grups denunciants de la situació , per no impugnar  i anar directament a les al•legacions. Ambdues posicions no són ni  incompatibles ni contradictòries en sí mateixes. La impugnació al•ludeix a un procediment poc clar i les al•legacions fan referència al fons de la qüestió,. Per una banda restituir els procediments validables i per tant restituir el principi de que cal tenir tota la informació per votar amb coneixement de causa  i per altra banda l’al•legació ha de permetre que els grups al.legants puguin fer valdre la seva possibilitat d’esmenar el que avui són les taxes.

Possiblement des de fora les coses es veuen d’una manera diferent que  quan s’està en mig del debat. Però abans de fer afirmacions o llençar propostes  com les d’impugnar un acord de ple i no fer-ho  hi ha una distància massa gran per entendre la nova posició . O el dubte sobre la possibilitat de que la impugnació avancés era massa fort o bé les conseqüències polítiques i de l’opinió publicada i pública  encara es podrien girar en contra del partit que les presentés i els ha fet desistir .

Però quan és  suggereix una possibilitat en política es genera una expectativa a l’entorn de la demanda de transparència i exactitud en els procediments que em sembla que no pot quedar sense resposta.

Són els grups polítics els que tenen la possibilitat i responsabilitat de que es vetlli per la claredat procedimental.

I són els grups els que poden reclamar l’aclariment de la situació per la via de la impugnació del que segurament se’n deriva un procediment  llarg , complicat  i complex  quina solució pugui trigar alguns anys. 

Si la voluntat – respectada però no compartida-  de no impugnar l’acord del Ple , suggereixo però que en nom de la ciutadania que representen aquets grups s’adrecin al Defensor de la Ciutadania perquè  , sense  valor jurídic , aclareixi si el procediment va ser correcte, almenys tindríem una valoració malgrat no tingué valor executiu si que el tindria moralment.

I en aquets sentit  en  el Reglament del Defensor de la Ciutadania i en el seu article 3 i podem llegir :
3.1. El defensor/a de la ciutadania és una institució que té per objectiu defensar els drets dels ciutadans i de les ciutadanes de Vilanova i la Geltrú en totes aquelles actuacions de l’Ajuntament i dels organismes que en depenen.
Amb aquesta finalitat, investiga els assumptes que se li presenten de l’actuació de l’Administració municipal, dels seus organismes dependents. També podrà actuar, si ho creu convenient, d’ofici.

Valdria la pena fer l’exercici , el suposat greuge a la ciutat ,si la impugnació era procedent ,no es donarà i sí en canvi es restituirà ni que sigui de manera equitativa i no executiva la puritat del procediment.

A veure com acaba i després el pressupost , moment per acords o per reclamar la moció de confiança com a mesura d’aclarir els suports del govern.