El govern dels lleials que ja no són els 'millors'

Fer un govern no ha de ser feina fàcil. Fer un govern en mig d’una profunda crisi econòmica deu ser un tasca gairebé impossible. Només Mas i el seu entorn més immediat sap si ha tingut moltes negatives i renúncies de les persones que ha temptejat per  formar part de l’executiu català.

En aquest temps de grans dificultats el govern possiblement només es pot conformar amb gent de la més estricta lleialtat política a la figura del president i al partit. Això, la disponibilitat és d’agrair.

No és temps, cal  dir-ho, ni d’oportunistes, ni de funambulismes ni d’aquells que esperaran amb comoditat el mira-s’ho  des de la barrera esperant millors temps.

És temps de compromesos, malgrat el seu compromís pugui ser de caràcter estrictament partidista i personal.

I per tant es parla de govern més polític i de continuïtat. Ja no són els “millors” – i algun potser ho és- com fa dos anys en que el cofoisme es va instaurar al voltant del govern. Ara no hi ha espai per aquest cofoisme perquè els reptes que té al davant aquest govern són gairebé d’emergència i perquè la gestió dels “millors” no arribaria ni a l’aprovat pelat .

Govern sense  paritat. Govern de continuïtat. Govern amb experiència. Govern, possiblement d’emergència donada al situació econòmica.

Algunes lectures interessades des d’alguns dirigents territorials d’ERC comenten que aquets és un govern provisional fins que ERC entri al govern, per això en part, la continuïtat. Deu ser una lectura molt interessada o desitjada  o com a mínim voluntariosa d’aquells sectors que veuen aquesta mena de pacte de governabilitat d’ERC i CiU de manera estranya i haguessin preferit un pacte de govern amb tots els ets i uts.

En fi aquesta “provisionalitat” veure’m si es concreta en un govern de coalició d’aquí uns temps, quan s’hagi vist la viabilitat i compliment del pacte i les aigües entre alguns sectors del país – bàsicament econòmics- baixin més tranquil•les a rel del pacte ERC i CiU.

Tots els governs tenen com a objectiu gestionar la quotidianitat del país que no és poca cosa i preveure el futur i avançar-se políticament als esdeveniments que aniran succeint. Aquest govern entenem que té tres objectius – segur que en té molts més- evidents: Mantenir la cohesió social en un època de dificultats econòmiques duríssimes i amb una possible i real  fractura de la societat, fixar amb claredat el full de ruta de la consulta i recuperar i aprofundir en els processos democràtics.

El primer objectiu sembla que serà difícil de mantenir. L’experiència que sembla vol aprofitar Mas, és l’experiència dels consellers que més han sobresortit en l’aplicació de les retallades. Lloable pretensió, la de “la continuïtat”, que es podria haver estalviat sobretot perquè si han de seguir mantenint les mateixes polítiques i mesures de caràcter ideològic difícilment les condicions socials milloraran. I el que és encara  més fotut la continuïtat és tot un presagi de que les retallades seguiran i de manera implacable vist el premi que han obtingut els consellers que més s’han esmerçat en minvar la qualitat dels serveis públics del país, malgrat l’evident descontentament que han generat les polítiques portades a terme i amb evident possibilitat de fractura social fruit del que ha estat l’acció dels govern dels “millors”. Mas Colell ha deixat clar que si no es pot superar el dèficit prefixat, les retallades seran dramàtiques. I si ho diu Mas Colell la resta de Consellers callen.

I tampoc el pacte de governabilitat obliga a restituir aquells elements que han esta factor de distorsió en l’educació, en la sanitat i en la dependència. No hi ha dubte de que la nova fiscalitat proposada ara per ERC i acceptada, suposem que a contracor,  per CiU veurem si pot tenir alguna incidència en aturar les previsibles retallades. Alguns dels nous impostos són de dubtosa aplicació i segurament aplicats a principis de l’anterior legislatura avui tindríem un fruit consolidat i algunes tisorades s’haurien pogut evitar . Però la necessària recuperació del retrocessos socials sembla que no es objecte  de tracte ni de pacte.

Pel que fa a l’objectiu del referèndum o consulta veurem quina evolució té. No hi ha dubte que la via constitucional,sigui per la seva modificació sigui per acord del Congrés de Diputats, és per avui difícil de creure que serà possible. Per altra banda els poders fàctics d’arreu d’Espanya  també des d’aquí, no ho oblidem, posarà el govern en situacions complicades, entre l’espasa i la paret més d’una vegada. L’acció exterior no creiem que fructifiqui en un termini de dos any. En mig d’una crisi, que fins i tot pot enderrocar governs i posar en perill l’estat entès com fins ara , el convèncer a la resta de països de la necessitat de la independència, o si més no de la possibilitat dels “dret  a decidir” – que pot tenir diverses interpretacions- no és una tasca fàcil. Però cal equilibrar les accions i aquí rau també la dificultat de les feines del govern perquè si no hi ha avenços sòlids, si no hi ha la percepció de que el país surt de la crisi o protegeix als més dèbil cuirassant i blindant  els serveis públics crec que la consulta té,no sols un futur incert, sinó un resultat més incert encara. Per això possiblement  la part del “pinyol” – terme pe parlar del nucli més reduït i amb poder de CDC-  estigui en el govern i en els càrrecs que poden impulsar al consulta. La previsió d’un pla B, sembla del tot necessari però de moment ningú  sembla voler-ne parlar , potser per no aixecar la llebre abans d’hora- En definitiva una cosa són els compromisos i després  aquests s’han de transformar en realitats tangibles des del punt de vista de la política real.

El tercer objectiu el de la regeneració democràtica crec que te dos aspectes claus, el primer la batalla contra la corrupció. El final accelerat de la legislatura va impedir que les comissions d’investigació obertes al Parlament no seguissin, decaiguessin. Els grups de l’oposició ja han demanat reobrir-les i per tant seguiran el seu curs. No és feina del govern certament però aquets pot facilitar les coses, i també la majoria que el  sustenta, no posant cap mena d’entrebanc a que el Parlament pugui fer la seva feina. I tampoc cal oblidar que alguns dels conselleres nomenats tenen algunes ombres –sempre amb la presumpció d’innocència pel davant- sobre algunes actuacions en l’àmbit del Partit i el seu finançament.

Aquests aclariments són indubtablement necessaris per recuperar la confiança en la política i en els politics. I queda com un llast etern la qüestió de la llei electoral. La possibilitat de dotar-se d’una llei pròpia de Catalunya en matèria electoral és un dels deutes que fa anys que s’arrosseguen, des del mateix 1980. I aquí els interessos són divergents en funció d’on tinguis la majoria del vots que desprès conformen el resultat electoral (en les darreres eleccions es va posar de manifest el desequilibri entre els vots obtinguts pel PSC i ERC i el nombre d’escons). Allò d’un home /dona un vot, ara està matisat en funció dels equilibris de territorialitat. Segurament cal fer-ho això,però no tant desproporcionat com està en l’actualitat. En fi un gran esforç de consens és el que cal per tenir ja definitivament una llei electoral pròpia del país i més ajustada a la realitat del vot. Serem capaços de fer un referèndum  per decidir i en canvi no som capaços de fer una llei electoral més equilibrant entre persones i territoris i ja de passada obrir altres temes com es llistes obertes, paritat real....

Feina doncs, molta i necessàriament precisa i concreta en alguns aspectes per evitar enfrontaments socials i nacionals innecessaris. S’augura una legislatura dura. Pot ser  una legislatura gens tranquil•la i amb possibilitat de sotsobra segons com vagin les coses. Potser fins i tot una legislatura curta.

Del millors hem passat als “normals” i això ja sembla un bon pas.

Cent dies doncs per veure que passa

Cal donar, amb tot l’escepticisme i desconfiança que es vulgui, un temps perquè el govern comenci a   rodar.

Però no trigarem gaire a veure quina orientació dóna als primers pressupostos que no deixen de ser la plasmació numèrica de les voluntats politiques.

Al temps.