Un centenari gairebé oblidat.

Entre les feines post-Nadal hi l’exercici d’embolicar les figures del pessebre i guardar-les pel proper any – inclosos bou i mula, malgrat el Papa -i també el fer un repàs de les felicitacions nadalenques que han arribat – minvada ara aquesta recepció fruit dels “mails” i internet, repassant-les doncs, per guardar-ne alguna i desfer-te de la majoria, em trobo amb la felicitació de l’alcaldessa. La senyora Alcaldessa ha felicitat el Nadal d’engunay, crec que molt encertadament, amb un fragment d’un poema nadalenc de Joan Rius i Vila, intel·lectual, activista cultural, estudiós, escriptor, editor, professor… Home polifacètic i polièdric que va esdevenir un dels referents culturals de la ciutat durant bona part dels anys foscos de la postguerra fins la transició democràtica. Aquest 2012 s'ha celebrat el centenari del seu naixement, fet que a nivell institucional o popular ha passat desapercebut, per això l’elecció de l’Alcaldessa té encara més valor, malgrat sigui testimonial.

A l’any 1996 en complir-se els deu anys de la seva mort es va col·locar una placa commemorativa a la casa  on vivia en Joan Rius i hi tenia al llibreria. El llavors regidor de cultura, en Josep Lluís Vidal, va tenir la cortesia d’encarregar-me que fes la intervenció institucional. Es tractava de fer un breu parlament recordatori de la figura de Rius Vila.

Recordar-lo era fàcil, interpretar les seves vivències ja oferia un repte més interessant i complex.

Vaig ser alumne de Rius Vila durant forces i anys i de diferents assignatures. Recordo però amb més interès les seves classes en els darrers cursos del batxillerat al Franciscans. Érem mitja dotzena d’alumnes, ens feia literatura i història. Les seves classes eren atípiques i peculiars pels temps que vivíem. A més de la matèria Rius Vila en comentava l’actualitat, fèiem visites culturals i recordo com si fos ara la visita a l’estudi el pintor Cabanyes i la conversa amb l’artista i sobretot recordo impressionat el quadre representant l’ascensió de la seva filla Núria que va morir ben jove. Quan el torno a veure, ara, algun cop que vaig a la Masia Cabanyes encara em comprèn una certa emoció. Rius Vila ens va obrir els ulls a aquell grapat d’adolescents a un altre món, fora de l’oficial. Les lectures que ens feia de capítols de les seves memòries eren lliçons inoblidables per conèixer situacions que havien viscut la generació que va fer la guerra i en va patir els conseqüències. I lliçons també d’humanisme i cultura. Vaig tenir el privilegi de compartir amb ell moltes baixades a peu dels del Franciscans -llavors el camí encara anava entre camps- i per tant saber més coses d’aquell professor que fóra de les classes et recomanava llibres i te’ls deixava o et parlava obertament de la seva generació que va patir, primer la guerra, i desprès la por.

A la seva llibreria i amb tertúlies amb gent d’ordre de la ciutat en sortiren projectes importants, les edicions de llibres vinculats a la ciutat amb la col·lecció. Biblioteca d’Estudis Vilanovins i de la seva Comarca”. Amb títols vinculats a la història i la cultura de la ciutat que van cobrir en aquells moments el buit existent en la camp de les edicions i la cultura de Vilanova . A la seva llibreria però alguns joves hi van descobrir altres llibres com poden ser els  dels mítics Cuadernos del Ruedo Ibérico amb una altre lectura i versió de la història que s’allunyava de l’oficial o els també més que interessants volums de les Edicions Catalanes de París i perquè no dir-ho també en aquella llibreria, a la rere botiga naturalment, hi vaig poder llegir els primers llibres pujats de to i no precisament to polític. Era una manera de també de resistència, de difondre a alguna  gent més jove unes propostes que s’allunyaven de la oficialitat més rònega i a la versió més sectària de la història com va fer  el franquisme i els seus tentacles culturals i socials.

Va fer també una tasca prou reeixida participant en la fundació del Centre d’Estudis i posant-se al capdavant de la secció Bibliogràfica amb al voluntat de recollir el llistat de totes les publicacions que sortien a Vilanova. En aquests sentit la publicació en el Butlletí d’aquestes fitxes i referències bibliogràfiques ajudà a estudis posteriors i facilità el treball d’investigadors. Vaig tenir també la possibilitat de treballar amb ell en aquest fitxes en les darreres edicions del Butlletí del Centre d’Estudis quan Rius Vila ja havia deixat la primera línia i deixava pas a gent més jove. Intentà trametre la seva experiència i col•laborà i ajudà a seguir el treballs sense cap voluntat de protagonisme.

A l’any 1986 es publicà pòstumament el seu llibre “La vida i obra de Manuel de Cabanyes  a través de la seva bibliografia” llibre en el que  va treballar –hi durant més de trenta anys, esdevenint gairebé una obsessió literària. Profund coneixedor de la seva obra poètica, el  llibre constitueix un dels volum més important sobre l’obra del poeta. Va publicar així mateix les memòries anotades de Josep Antoni de Cabanyes i també una biografia de l’editor Josep Janés. Té també editats diversos treballs sobre temàtica local. Va col·laborar habitualment en la premsa vilanovina sobretot al Diari de Vilanova i a la revista Foment. Fou un conferenciant habitual a la nostra ciutat però també arreu de Catalunya, amb amenitat i amb la seva important erudició de cada conferència o xerrada en feia una cita peculiar i inèdita.

Rius Vila crec que pertany a aquella generació de perdedors de la guerra civil, represaliats i vivint un exili a l’interior del país fruit de la voluntat de romandre al costat de la família en els moments del final de la confrontació i l’errònia convicció de que la lluita per un ideals mai es pot considerar-se cap delicte. No fou així i  Rius Vila en rebé les conseqüències: la depuració i d’haver-se d’amagar durant un cert temps. Però també segur que pertany a la generació que va viure amb por i temença de posteriors possibles represàlies fruit de les seves activats anteriors  a la guerra i perquè amb posterioritat es van sentir assenyalats.

El drama que van viure aquestes generacions – o potser la part més activa de les mateixes- va ser el com podien reeixir amb la seva inequívoca voluntat de treballar per la cultura del país i no ser estigmatitzats – més de que ja eren- pel règim franquista però també pels opositors al règim. Van haver de confraternitzat i acceptar un seguit de pautes de comportament mentre anaven obrint escletxes, menudes potser, però amb la visió temporal prou importants. Sense Rius Vila i la colla de persones que junt amb ell van llençar iniciatives de caràcter cultural, d’estudis i de posició intel•lectuals segurament la nostra ciutat no tindria el referents cultural que avui encara té.

Foren supervivents; uns supervivents que potser van col•laborar amb les autoritats locals – que no eren estranyes al règim franquista però amb una certa autarquia  i en el cas de Vilanova la figura de Ferrer-Pi ho abasta tot, és omnipresent, però crec que ho van fer sabent que era la condició irrenunciable per poder entreobrir les portes a poder treballarà encara que mig d’amagat en el camp cultural i intentant donar algunes pistes i pautes de nous comportaments i noves voluntats. Posició difícil i segurament compromesa i de costos personals grans i segurament dolorosos.  

I possiblement d’aquesta íntima sensació de contradicció en nasqué el concepte -difús i ambigu, elogiat i infamat - del “vilanovisme”, potser com una justificació fàcil, com a una coartada  justificativa d’afirmar que qualsevol treball que es fes a Vilanova i per Vilanova ja era bo, ja era salconduit per justificar qualsevol posició. Possiblement amb un cert maniqueisme fàcil i fins i tot amb una mena iconoclàstia alliberadora durant la transició no vam valorar en la seva justa mesurà les aportacions que havien fet  persones com Rius Vila a la preservació i manteniment d’una cultura i d’unes xarxes de treball i difusió cultural i la seva tasca, sense caure en l’oblit, si que va considerar-se secundari. Amb el pas del temps però aquelles bases van portar noves possibilitats i nous plantejaments, alguns rupturistes, però afermats a la ciutat.

“....No tot va ser, doncs, cultura marginal i perseguida. Al costat d’aquesta cultura perseguida -que, gràcies a Déu, va existir per salvar-nos de l’anorreament més absolut hi hagué també una opció possibilista, una gent que va  integrar-se a unes estructures que no eren les seves. En unes estructures que no botiu-ne dirigir-se sense el vist i plau d’aquells que detentaven el poder. Bé o malmenat, així ho feren”.  Aquest paràgraf de l’estudi  “Bases per una història cultural vilanovina (1945-1980)”  de Joan Soler i Bou (1) és prou explícit de la situació que va viure la generació que perduda la guerra i, des de dintre, amb dificultats i temors, van intentar no perdre l’esperit de la cultura de la ciutat  i del país.

Joan Rius Vila n’és un exemple clar, ara al complir-se el centenari del seu naixement hagués estat bé i, segurament molt merescut, recordar el seu treball i esforç. Encara som a temps de fer-ho. I posat a dir potser valdria al pena recuperar les seves memòries i procurar-ne una edició. Seria segurament una digna manera de recordar-lo com a  ciutat.

***
P.S. Comentant amb  Francesc Puig i Rovira, que és un pou sense fons de coneixement i erudició, aquest tema em facilita una llista de persones que que al llarg del 2012 van complir el centenari del naixement. Entre elles a mi em plau especialment recordar l’Araceli Montserrat, amb qui vaig treballar uns anys. En parlarem.

(1) Bases per una història cultural e Vilanova ( 1945-1980). Joan Soler Bou. Premi Francesc Macià per a estudiants Universitaris 1980. Centre d’Estudis Biblioteca –Museu Balaguer. Vilanova i la Geltrú. Abril de 1981